Drets humans

La pandèmia deixa encara més desprotegits els treballadors del tèxtil a l’Àsia

  • Molts empleats han deixat de cobrar o han perdut la feina sense indemnització a causa de la reducció o anul·lació de comandes com a conseqüència de la crisi sanitària

La pandèmia deixa encara més desprotegits els treballadors del tèxtil a l’Àsia

MUNIR UZ ZAMAN

2
Es llegeix en minuts
Laura Puig
Laura Puig

Periodista

ver +

Fa anys que la indústria de la moda és represa per les males condicions de seguretat i laborals dels treballadors de les fàbriques que, principalment en països de l’Àsia, elaboren peces de roba a preu fet perquè a les botigues d’Occident cada setmana hi hagi una nova col·lecció. Segons l’organització Clean Clothes Campaign, amb seu als Països Baixos i que treballa amb la Comissió Europea per monitoritzar el respecte als drets laborals en el sector, la pandèmia del coronavirus ha agreujat la problemàtica. Molts treballadors de països asiàtics han deixat de cobrar o han perdut la feina sense ser indemnitzats a causa de l’anul·lació o la reducció de comandes de les marques com a conseqüència de la crisi sanitària, i carreguen així amb l’impacte més gran de l’aturada global de la producció.

«La pandèmia ha posat de manifest més que mai que moltes marques de moda utilitzen el seu poder en el mercat per imposar acords comercials injustos als proveïdors», destaca l’organització.

Salari digne

Però abans de la Covid-19, la seva situació ja era molt precària. Horaris extenuants per complir els trepidants temps d’entrega i condicions de feina molt dures i insegures «per la meitat o un terç del salari mínim digne, que en aquests països està per sobre del sou mínim fixat pels governs», explica Mathilde Charpail, fundadora de l’oenagé Sustain Your Style. A Bangladesh, per exemple, el segon està fixat en uns 85 euros al mes per als treballadors del tèxtil, mentre que per poder viure dignament són necessaris uns 350 euros.

Notícies relacionades

Segons una investigació de Clean Clothes Campaign portada a terme el 2019, cap de les grans marques de moda va poder demostrar que els treballadors que produïen les seves peces a l’Àsia, l’Àfrica, l’Amèrica Central o l’Europa de l’Est cobraven salaris per sortir de la pobresa. «Els propietaris de les fàbriques afirmen que no tenen més opció que mantenir baixos els salaris a causa dels baixos preus que paguen els compradors [...]. Els governs, per la seva banda, han mantingut els salaris mínims baixos per la pressió de les marques i els distribuïdors, i en un intent de crear o protegir llocs de treball, augmentar els nivells d’exportació i augmentar el PIB», afegeix aquesta organització, que critica l’opacitat del sector per identificar quines marques treballen amb quines fàbriques i així evitar que es puguin denunciar les violacions de drets.

Codi sobre seguretat i salut

Malgrat aquests obstacles, les Nacions Unides, la Unió Europea o l’Organització Internacional del Treball (OIT) legislen i impulsen acords globals per millorar les condicions d’aquests treballadors. A principis d’aquest mes d’octubre, l’OIT va adoptar un codi pràctic sobre seguretat i salut a les indústries del sector, on encara és molt present la tragèdia del Rana Plaza, a Dacca (Bangladesh), un edifici que acollia tallers tèxtils que es va esfondrar el 2013 i va provocar la mort de més de 1.100 persones. Aquestes recomanacions, que podrien beneficiar més de 60 milions de treballadors, ofereixen assessorament sobre com controlar els principals riscos respecte de substàncies químiques, eines, maquinàries, així com la seguretat dels edificis i els incendis.