Impacte sobre el planeta

Un món consumit per la moda ràpida

Àsia pateix les pitjors conseqüències del model de la ‘fast fashion’: contaminació, sobreexplotació dels recursos naturals i males condicions laborals

Un món consumit per la moda ràpida

RADEK PIETRUSZKA

5
Es llegeix en minuts
Laura Puig
Laura Puig

Periodista

ver +

La indústria de la moda i, especialment, el model de la ‘fast fashion’ o moda ràpida i barata que s’ha implantat en les últimes dècades està contribuint en gran manera a forçar les costures d’un planeta que ja està en una situació molt crítica. La pitjor part els toca als països productors, la majoria dels quals, a Àsia, que suporten el 60% de la producció global.

Segons dades de l’Aliança de les Nacions Unides per a la Moda Sostenible, el sector és responsable d’entre el 2% i el 8% de les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle. Els tints que s’utilitzen per acolorir els teixits suposen el segon contaminant d’aigua del món. A més, els microplàstics de les fibres com el polièster que s’aboquen als oceans suposen el 9% del total anual. Cada segon, l’equivalent a un camió d’escombraries ple de roba es crema o es rebutja en un abocador.

A aquest pas, sosté l’informe ‘Pulse of the fashion industry’, de l’organització Global Fashion Agenda, l’actual addicció a la moda provocarà que el 2030 el consum de roba augmenti un 63%, fins a 102 milions de tones de roba. Una tendència insostenible, segons coincideixen organitzacions supranacionals i oenagés.

«Són productes barats i de tan mala qualitat que estan fets per comprar i llençar. Gairebé com a roba d’un sol ús», explica a EL PERIÓDICO Mathilde Charpail, fundadora de Sustain Your Style, una organització amb base a Berlín que treballa per anar cap a un model industrial més respectuós socialment i mediambientalment.

Des del principi

Les males pràctiques arrenquen en el mateix inici de la cadena productiva, en l’obtenció de les matèries primeres. A Mongòlia, el 90% de la superfície està en risc de desertificació principalment per la cria de cabres de caixmir, que des de l’any 2000 han vist duplicada la manada fins als 70 milions d’exemplars. Una cosa semblant passa a la Patagònia argentina, on el 30% del territori està afectat per la desertificació a causa del pasturatge d’ovelles per a l’obtenció de llana.

Com a conseqüència de la sobreexplotació dels camps de cotó a l’Uzbekistan, el mar d’Aral ha quedat reduït a un 10% de la mida original. Fa 50 anys, era un dels quatre llacs més grans del món, amb 68.000 quilòmetres quadrats d’extensió. I és que per obtenir un quilo de cotó es necessiten uns 20.000 litres d’aigua, a més dels productes pesticides i insecticides utilitzats per al cultiu que acaben contaminant els terres i provocant malalties als treballadors.

I en països del sud-est asiàtic com Indonèsia, en les últimes dues dècades s’ha produït una desforestació de boscos tropicals a gran escala per produir teixits com la viscosa, el raió o el modal.

Països amb regulacions laxes

El model de negoci de la ‘fast fashion’ iniciat fa més de 25 anys i basat en les microcol·leccions –en l’actualitat, algunes marques compten amb més de 50 microtemporades, en lloc de les dues clàssiques de primavera-estiu, tardor-hivern–, va implicar un canvi també en el model productiu. «Les marques necessitaven rendibilitzar l’augment de la producció i la van traslladar a països amb uns costos de producció més baixos, principalment a Àsia», explica a EL PERIÓDICO Celia Ojeda, portaveu de Greenpeace. Uns països, recalca, amb una lleis laborals i de respecte al medi ambient molt més laxes que a Occident.

La pressió de les oenagés i d’organismes com les Nacions Unides o l’Organització Internacional del Treball ha millorat la situació, però encara està molt lluny de ser perfecta.

Bangladesh n’és el cas més paradigmàtic. Malgrat els esforços, les fàbriques tèxtils continuen abocant residus sense depurar i contaminant rius i canals, que en determinats moments han arribat a estar tenyits del color de moda a Europa i els EUA. A més, la principal font d’energia d’aquests països, en especial a la Xina, continua sent el carbó, per tant, la producció de moda contribueix en gran manera a l’augment d’emissions de CO2.

Un altre factor que afecta la sostenibilitat és la gran quantitat d’aigua necessària per fabricar roba. A l’any, gasta 1,5 bilions de litres. En països com a l’Índia s’estima que el 85% de les necessitats d’aigua de tota la població estarien cobertes només amb l’aigua destinada a produir cotó.

Al final de la vida útil

Els greuges al planeta per culpa d’aquesta producció i consum de roba desbocats no acaben amb el final del procés d’elaboració i distribució (que també genera CO2). Cada vegada que es renta una peça sintètica (polièster, niló...) s’alliberen microplàstics, que acaben arribant als oceans. Segons l’Ellen MacArthur Foundation, una organització que impulsa l’economia circular, suposa un terç de la contaminació marina per microplàstics. Cada any, mitja tona de microfibres plàstiques contribueixen a la contaminació marina i acaben introduint-se a la cadena alimentària.

Al final de la seva vida útil, la majoria de les peces aniran a parar a abocadors o són incinerades, cosa que és igualment un perill per al medi ambient. El principal problema de la ‘fast fahion’ és que aquesta vida útil cada vegada és més curta. Una família occidental tira 30 quilos de roba a l’any de mitjana, i només una petita part es recicla. En països com Ghana, aquestes deixalles ja són un problema de primer ordre, amb els abocadors col·lapsats. Cada setmana arriben al port d’Accra 15 milions de peces principalment dels EUA i el Regne Unit per vendre’s al mercat de segona mà de Kantamanto, un dels més grans del planeta. Però, segons un recent reportatge de la BBC, el 40% de la roba es descarta a causa de la mala qualitat. En total, més de 50 tones cada dia.

Notícies relacionades

L’única solució per posar fi a aquesta deriva destructiva és limitar-ne dràsticament la producció, coincideixen les organitzacions que lluiten per un canvi cap a una ‘slow fashion’. «Necessitaríem lleis que diguessin que cal frenar aquesta producció, però ara com ara no hi ha res tan valent a sobre de la taula», afirma Ojeda. Charpail, per la seva banda, destaca que moltes marques estan replantejant-se el negoci per introduir processos i materials més sostenibles, però sense apujar els preus és un objectiu complicat. «Per conservar els preus baixos és necessari explotar els treballadors i els recursos naturals. Avui dia és impossible, amb la tecnologia que hi ha, que un texà de 15 euros sigui sostenible. Si val 15 euros, alguna cosa bruta ha passat», remarca.