Christina Lamb: «Violar és més barat que una bala de kalaixnikov»

La violació en la guerra és una afirmació de poder i dominació. Una estratègia. Una arma. És la manera de sotmetre l’enemic a través de les dones, de fer-lo fugir de les seves terres, d’avergonyir-lo. La violació comporta, en molts casos, la victòria i deixa víctimes que, malgrat continuar vives, mai superaran els traumes afligits i en la majoria de casos seran doblement castigades pel rebuig d’una societat patriarcal que les culparà per l’ocorregut.

Corresponsal britànica de The Sunday Times, guardonada l’any 2013 per la reina Isabel II amb l’Orde de l’Imperi Britànic i elegida cinc vegades millor corresponsal del país, Christina Lamb presenta al seu llibre ‘Nuestros cuerpos, sus batallas’ (Principal), les històries de desenes de dones víctimes de la violència sexual en conflictes armats.

La violència sexual s’ha produït sempre en la guerra. ¿Per què evidencia al seu llibre que ha augmentat significativament?

Les dones han sigut un grup especialment castigat en les guerres des de l’inici dels temps. La violència sexual no és una invenció ni resulta res nou, però el fet d’utilitzar-la estratègicament, com a arma, sí que ho és, i cada vegada passa més. La violació és una de les formes més efectives de provocar el pànic i és més barata que una simple bala de kalaixnikov. Permet humiliar una comunitat o fer que la gent fugi d’una zona per usurpar-la sense invertir recursos. A més, no provoca només sofriment físic. En moltes ocasions a la víctima se l’estigmatitza en la comunitat on viu, fins al punt que moltes es veuen forçades a fugir i exercir la prostitució per sobreviure després de ser rebutjades, i continuen patint abusos una vegada i una altra.

L’auge del feminisme i la globalització han tret a la llum aquest fenomen. ¿Per què costa tant que se’n coneguin els casos?

Moltes dones han temut denunciar durant molts anys i han viscut pensant que havien sigut elles les que havien fet una cosa dolenta. N’hi ha més consciència ara perquè les dones s’han anat animant a parlar-ne, ajudant-les a entendre que no era la seva culpa. El que és trist és que costa molt portar davant la justícia els culpables i més encara que rebin sentències condemnatòries. En els últims anys, com en el cas de les dones yazidites esclavitzades per Estat Islàmic o les noies segrestades per Boko Haram, no s’ha aconseguit portar cap dels perpetradors davant la justícia, i això no ajuda que s’alci la veu.

¿La violació és més típica en algun tipus concret de conflicte?

No. No depèn d’un tipus de conflicte, ni tan sols d’una zona del món, n’hi ha casos des de Nigèria, l’Iraq, Rwanda, l’Argentina... Els motius són diferents, però el resultat és el mateix. No sempre passa ‘lluny’. Ens va passar el mateix a Europa, a Bòsnia, entre veïns que es coneixien i tenien educació. I fins i tot a Espanya durant la Guerra Civil espanyola. La violació en la guerra no respon a un tipus de conflicte o de societat.

Llavors, si no són només terroristes, ¿qui porta a terme aquests crims sexuals?

Des de soldats a policies o els mateixos veïns. Arriba a passar en casos en què els violadors són encoberts o protegits i en què les víctimes preferirien estar mortes. Això els crea una vulnerabilitat extrema, perquè no poden denunciar als seus agressors perquè són els mateixos que les haurien de defensar.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

¿Com es pot contribuir a frenar aquestes agressions?

Hem de parlar-ne obertament, debatre, conèixer-ne testimonis i veure com es fa justícia. Si als països on les dones tenen accés a l’educació costa denunciar, als països on no tenen a penes drets encara és més complicat, i fins i tot en molts casos els culpables són al poder. En les nostres societats, a Europa, menys d’un 3% dels casos són perseguits i portats a judici, amb tot el que això implica. Cada cas és diferent, però el que generalment porta les dones a denunciar públicament el que han patit és evitar que li passi a una altra. Durant dècades les dones han patit en silenci, atemorides del que pogués pensar la família. Ara hi ha dones que estan disposades a morir per la justícia, però això no significa que estiguin disposades a ser davant els seus violadors en un judici.