Primer aniversari

Acords d’Abraham: un any de complicitats entre Israel i els seus nous socis àrabs

  • Els pactes de normalització amb l’Estat hebreu de Bahrain, els Emirats Àrabs Units, el Marroc i el Sudan han transformat les dinàmiques del món àrab

  • Malgrat el seu tebi entusiasme inicial, Biden ha promès ampliar la influència d’Israel a través d’acords amb altres països, amb la vista posada a l’Aràbia Saudita

US President Donald J. Trump unveils his Middle East peace plan alongside Prime Minister of Israel Benjamin Netanyahu

US President Donald J. Trump unveils his Middle East peace plan alongside Prime Minister of Israel Benjamin Netanyahu / MICHAEL REYNOLDS (EFE)

4
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs

Els somriures desborden els seus rostres. Quatre polítics abillats amb corbates del color de les seves banderes mostren a un públic eufòric un document per a la història. Fa un any, a la Casa Blanca, el llavors primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, celebrava al costat dels ministres d’Exteriors dels Emirats Àrabs Units, Abdalah bin Zayed al Nahyan, i de Bahrain, Abdalah bin Rashid al Zayani, la firma dels Acords d’Abraham. Al seu costat, un Donald Trump pletòric s’apuntava un dels grans èxits en política exterior de la seva presidència. 

Poc després, als països del Golf es van unir el Marroc i el Sudan. Per primera vegada en 26 anys, des de l’acord de pau amb Jordània el 1994, un Estat àrab normalitzava relacions amb Israel. Després d’un any, el balanç és positiu. «Gràcies als acords, estem veient la transformació del Pròxim Orient davant els nostres ulls», va celebrar Jared Kushner, assessor de Trump i promotor dels pactes. Més relacions comercials, de seguretat i militars complementen els nous fluxos de turisme a la regió i les enormes inversions que s’estan portant a terme, sobretot al Golf. 

No només els països de la regió estan disfrutant dels beneficis de nous llaços diplomàtics. També els Estats Units, com a artífex dels acords, han aconseguit guanys econòmics amb les vendes d’avions de combat F-35 als Emirats. El seu gran èxit, no obstant, ha sigut l’ampliació d’un front comú contra l’Iran. Però el canvi d’Administració ha comportat un canvi de perspectiva respecte als acords. Joe Biden encara no ha designat un enviat específic per liderar el tema, com sí que va fer Trump amb Kushner. 

¿Acords de Trump?

Aquesta absència pot acabar convertint els acords en una iniciativa partidista associada amb el partit republicà. Molts demòcrates es refereixen als pactes com els «acords de normalització», intentant evitar l’ús del terme Abraham per distanciar-se de l’administració prèvia. La falta d’entusiasme de Biden es relaciona amb l’acostament cap als palestins, oblidats i castigats durant l’era Trump, i un desplaçament de l’interès en el Pròxim Orient en política exterior. 

«Continuarem instant més països a normalitzar les relacions amb Israel i buscarem altres oportunitats per ampliar la cooperació; espero que el grup d’amics d’Israel creixi encara més l’any vinent», va declarar el secretari d’Estat, Anthony Blinken, a l’abril. Tot i que Biden no sembla disposat a dinamitar-ho tot per convèncer nous països àrabs, com va fer Trump al reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara Occidental a canvi de normalitzar relacions amb Israel.

L’ofensiva israeliana sobre la franja de Gaza del maig passat podria haver acabat amb els acords. Però les coses han canviat. Fa uns anys, una operació que va matar més de 255 palestins i va deixar-ne milers sense llar hauria implicat la ruptura de les relacions diplomàtiques amb l’Estat hebreu. Ni Bahrain, ni Emirats, ni el Sudan ni el Marroc van criticar obertament Israel per atacar amb duresa Hamàs i la població civil de l’enclavament. Cap d’aquests països va augmentar la pressió diplomàtica sobre el seu nou soci, tot i que les seves ciutadanies protestessin contra la violència exercida sobre els palestins. 

Sense el Sudan

Tant les Nacions Unides com els Estats Units han commemorat aquests acords històrics amb un acte. «Depèn dels nostres líders i el nostre poble treballar per construir i establir la pau i per portar esperança i posar fi a tota mena de violència, extremisme i guerres», va dir Omar Hilale, ambaixador del Marroc a l’ONU. L’absència de representants sudanesos en la commemoració organitzada pels EUA recorda el feble compromís que va firmar amb Israel. 

Khartum, desesperat pel recolzament financer nord-americà, va segellar l’octubre passat un pacte de normalització preliminar, però l’acord encara no s’ha finalitzat. L’enorme oposició pública paralitza el nou Govern recolzat per civils. A diferència dels acords de pau amb Egipte i Jordània, els nous socis àrabs no comparteixen frontera amb Israel, mai s’hi han enfrontat en el camp de batalla i, per tant, la seva ciutadania no sent la càrrega de la qüestió palestina ni hi ha sensació de trauma col·lectiu.

Mirades cap a l’Aràbia Saudita

Notícies relacionades

Aquestes característiques han permès implementar una pau de «poble a poble» que ni els egipcis ni els jordans han tingut. «Això és només el començament; el següent pas és ampliar les oportunitats i connectar les persones a tota la regió», van firmar de manera conjunta al Financial Times els ministres d’Exteriors emiratià i israelià. «Aquest és el millor antídot contra el pessimisme i la ideologia extremista sense sortida que ha frenat l’Orient Mitjà durant massa temps», afegien Al Nahyan i Yair Lapid. 

Malgrat l’absència de Trump i Netanyahu, els líders que van impulsar els acords, les dues parts tenen expectatives d’ampliar els llaços a la regió. Tots els ulls segueixen posats a l’Aràbia Saudita, amb qui Netanyahu havia aconseguit cultivar una aliança no oficial. El seu compromís de contrarestar agressivament l’Iran era ben conegut entre els enemics dels aiatol·làs. Cal veure si el nou Govern de coalició d’Israel, encapçalat per Naftali Bennett, aconseguirà guanyar-se la confiança dels saudites i els seus socis.