Una crisi interna del Govern peronista es converteix en un problema institucional a l’Argentina

La severa derrota del peronisme en les primàries obertes i obligatòries de diumenge passat ha mostrat la seva més immediata i previsible conseqüència: les parts que componen el Govern ja no dissimulen les seves diferències i mostren els seus ullals. Cinc ministres, entre els quals el d’Interior, Eduardo de Pedro, i dos funcionaris d’alt nivell que acompanyen el president Alberto Fernández, però, en els fets, reten comptes a la vicepresidenta, Cristina Fernández de Kirchner, van presentar la seva dimissió. S’ha obert una crisi tan temuda com augurada per molts. Fernández ha postergat la seva decisió i ha deixat tan expectants com desconcertats els argentins. El dilema no li ofereix solucions indolores. Qualsevol pas que faci, a hores d’ara, tindrà un cost inevitable, ja sigui si rebutja les renúncies dels funcionaris díscols o les accepta i, d’aquesta manera, accentua el seu distanciament amb la vicepresidenta. Si passés el segon, haurà de formar un nou Gabinet sense kirchneristes.

La relació entre el mandatari i Cristina Fernández té alguna cosa de culebró polític. Van trencar els llaços el 2007. Des d’aquell moment van acumular per més d’una dècada frustracions i rancúnies mútues. Es van retrobar el 2018 davant la constatació que un peronisme dispers només obria les portes a la reelecció del president de dretes, Mauricio Macri. «Amb Cristina no arriba, sense ella no es pot (guanyar els comicis)», va explicar Fernández, quan va començar el procés d’acostament. Fernández de Kirchner el va ungir el primer candidat per a les eleccions generals del 2019 en el marc d’una coalició que va resultar imbatible.

Frustracions

El peronisme va guanyar perquè va saber captar l’enuig social amb el macrisme. Va prometre estroncar ferides socials però la pandèmia, que ha matat per Covid-19 més de 114.000 persones, va complicar l’horitzó. L’economia va caure més de 10 punts el 2020 i va agreujar la pobresa, que colpeja més del 40% de la població. Uns 10 milions de persones s’alimenten en menjadors populars. La inflació dels últims 12 mesos esgarrapa el 60% i enfonsa un sector de la classe mitjana. El salari s’ha deteriorat un 10%. El llarg confinament va provocar, al seu torn, un enorme enuig. Una sèrie d’errors d’un Fernández que va arribar a tenir una alta popularitat, entre els quals la seva pròpia transgressió de l’aïllament patit per la societat, van acabar de formar un còctel explosiu de cara a les primàries: l’oficialisme va perdre 5,3 milions de vots, un càstig a les urnes sense precedents que, si no obra un miracle, és molt possible que es repeteixi en les legislatives de mitjans de novembre. De fet, les primàries funcionen com una enquesta precisa de com votaran els argentins en menys de dos mesos.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

En aquest context van esclatar les divergències. Ningú es va sorprendre. Un any enrere, la vicepresidenta havia parlat de «funcionaris que no funcionen», però el cap d’Estat es va fer el distret i tot va seguir com si res hagués passat. La sonora bufetada electoral va acabar amb els senyals ambigus. El kirchnerisme va demanar canvis urgents en el Gabinet i mesures econòmiques que beneficiïn els més castigats per l’ensorrament econòmic per remuntar la costa electoral. Fernández va considerar contraproduent els moviments a nivell ministerial. El xoc entre les dues figures més importants del Govern no es va fer esperar. Amb les dimissions, la crisi política es va transformar en un problema institucional. Per a l’analista polític Diego Genoud ha quedat en evidència «la incapacitat de la vicepresidenta per aconseguir que el president actuï segons la seva voluntat». Alhora, el cap d’Estat «no té qui ho sostingui». Un sector del sindicalisme, els governadors provincials i part dels moviments socials, l’han recolzat amb timidesa en aquesta controvèrsia. El que ha quedat clar és que la societat formada el 2019, i que va servir per derrotar la dreta, sembla irremeiablement fracturada, excepte un gir inesperat.

Hores decisives

«Els peronistes som com els gats. Sembla que ens estem barallant i en realitat ens estem reproduint», deia Juan Perón. La frase ha resultat fal·laç. La força que va crear el 1945 té una llarga història de baralles internes. L’oposició observa amb certa complaença com s’ensorra la coalició anomenada Front de Tots. Elisa Carrió, una de les seves principals dirigents, no es va privar d’assegurar que Cristina Fernández ha intentat portar endavant un cop d’Estat. Les pròximes hores seran definitives per a la sort del president, al qual li queden dos anys de gestió.