Cubans a Catalunya: «La revolució va condemnar Cuba a la misèria»

Cuba viu moments de tensió des de fa una setmana. L’escassetat, la falta d’oportunitats laborals i el descontentament amb la gestió governamental de la pandèmia han sigut, una a una, les últimes gotes que han fet vessar un vas ple de misèria i desesperació. A l’illa, milers de cubans s’han alçat per reclamar la justícia i la llibertat que volen per al seu poble. Lluny, aquí a Catalunya, els emigrats alcen la veu per recolzar els seus compatriotes. 

«La revolució va condemnar el país a la misèria»

El Ricardo té gairebé 32 anys i regenta un restaurant cubà amb la seva mare al Masnou, La Sabrosita. Malgrat haver sortit molt petit de l’illa, continua molt unit a l’actualitat i el que passa al país. «Tot i que m’hagi criat aquí, la vena revolucionària la vaig heretar de la meva àvia», assegura. «L’illa necessita unes eleccions democràtiques urgentment. Que els cubans s’aliïn i fundin partits, que hi hagi debat. Només així es podrà aconseguir una Cuba més pròspera. Això sí, ha de ser un moviment pacífic per aconseguir realment un canvi de model econòmic i polític. El triomf de la revolució va condemnar Cuba a la misèria», rasa. «Per Déu, el que no hi pot haver són més morts ni desapareguts, ja n’hi va haver prou fa anys», remarca la seva mare des de darrere de la barra del restaurant. «El canvi ha de venir de dins i per sort la gent ja s’ha tret la bena dels ulls. Els ciutadans estan sortint al carrer i els exiliats estem mirant de donar a conèixer el que passa al món», afegeix Riki, com el coneixen en el seu cercle. 

«La gent que no té ajuda de l’estranger ho passa realment malament»

La Ivonne té 48 anys, és informàtica i va venir a Espanya el 2005 després de casar-se i aconseguir els papers. Després de perdre el seu company l’abril passat, continua vivint a Rubí amb la seva filla adoptiva i recorda que malgrat que no volien casar-se, ho van haver de fer per poder començar una nova vida aquí. «La joventut no té aspiracions. Només somien que algun turista se n’enamori o els ofereixi feina a l’estranger», es lamenta. «Tracto d’ajudar la meva família tant com puc. La gent que no rep ajuda de l’estranger ho passa realment malament. Hi ha botigues en què només s’accepta el pagament amb targeta i només es pot recarregar des de l’estranger», explica. «Et pots passar quatre hores fent cua per mirar d’aconseguir algun producte bàsic i a l’entrar a la botiga adonar-te’n que no queda absolutament res», assegura. La vida a Cuba es complica per moments: la Covid, l’escassetat, la falta d’oportunitats. «¿Com s’han de voler quedar els joves si els estan ofegant? És normal que aquesta generació ja no cregui en la revolució. El govern ha d’entendre que la gent està patint molt i necessita un canvi», sospira.

«El poble mereix la llibertat»

L’Alejandro té 31 anys, és professor de ball i va sortir de la seva estimada Cuba fa poc més de quatre anys. «Vaig sortir de l’illa amb un contracte de treball, vaig tenir sort. Allà les oportunitats són molt escasses, gairebé inexistents», explica. El jove, que va arribar amb la seva parella a França per treballar, va acabar recalant fa tres anys a Barcelona després de passar per Saragossa, i tot i que assegura que es troba com a casa, reconeix que li agradaria poder tornar a la seva terra. «Cuba s’hauria d’obrir i deixar que la gent s’expressi lliurement i pugui viure del fruit del seu treball sense necessitar l’ajuda dels familiars de l’estranger. El poble s’ho mereix», sentencia. L’Alejandro explica que quan va marxar la situació ja era dura quant a l’escassetat i la falta d’oportunitats, però que ara s’ha complicat de manera exponencial. 

«Fa anys que Cuba arrossega la misèria»

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

L’Evelyn té 36 anys, és administrativa i fa 11 anys que viu a Espanya amb el seu marit. «Em fa mal el que està passant al meu país, i ho dic amb el cor, però les coses han de canviar», assegura. Explica que sent una barreja d’emocions. «D’una banda soc feliç, perquè la gent ha dit que ja n’hi ha prou», assenyala. L’Evelyn va viure des de Barcelona el dolor de saber que el seu pare s’apagava a causa del càncer a l’illa sense que els hospitals poguessin oferir-li l’atenció mèdica adequada, proves o medicaments. «El meu pare va morir sense que li receptessin ni un medicament durant mesos ni li fessin l’escàner que necessitava perquè a l’illa hi ha una escassetat enorme. La impotència i l’ansietat que se sent és enorme», explica. L’última vegada que va visitar l’illa, el 2019, recorda que ja costava trobar productes bàsics, però assegura que com ara no havien estat mai. «La Covid ha complicat molt les coses, ha deixat l’illa sense turisme, però aquest només és un altre problema afegit a un país que porta anys arrossegant un estat de misèria i malviure que costa fins i tot d’imaginar», assegura. 

«M’agradaria que la meva filla conegués una Cuba pròspera»

La Janet té 46 anys, i no és el seu veritable nom, ja que ho ha preferit per evitar represàlies. «Vull poder tornar a entrar al meu país, però també vull dir el que penso», es justifica pel canvi, «abans era impensable parlar malament del Govern, però la gent ja no pot més», assegura. La Janet porta 18 anys a Espanya i ha criat aquí la seva filla de 12, amb el seu marit. «La meva filla coneix Cuba però m’agradaria que la conegués pròspera i oberta», raona. Assegura que està molt trista i que la impotència és cada dia més gran. «Em sap molt greu el que està passant a Cuba, veig els vídeos i me n’assabento de les detencions i les víctimes que hi està havent només per expressar el que sent el poble i em fa molta pena. ¿Com he de dir el meu nom en aquesta situació? No vull que els passi res a qui estimo», assegura.