Així funcionen els indults en altres països del món

A Alemanya, la figura legal que permet indultar un pres rep el nom de ‘Begnadigungsrecht’ («dret d’indult»). Només pot aplicar-lo el president federal del país – actualment, Frank-Walter Steinmeier – o, en determinats casos, d’àmbit regional, cadascun dels primers ministres dels 16 estats federats. Així ho estableix l’article 60 de la llei fonamental alemanya.

 Les peticions d’indult són analitzades acuradament des d’un punt de vista jurídic abans d’aterrar a les taules del president federal o d’un primer ministre regional. També es té en compte l’edat, l’estat de salut i la biografia personal del peticionari d’indult. Si aquest és rebutjat, el pres no té dret a apel·lar. Igualment, si el president federal o el cap de govern regional dona el vistiplau a l’indult, cap tribunal del país pot anul·lar-lo.

En la majoria d’ocasions no transcendeix qui ha sigut indultat ni tampoc les raons. Les autoritats alemanyes argumenten aquest secret per la protecció de dades personals. L’estadística oficial només registra el nombre total d’indults acceptats i rebutjats. 

El secretisme sobre la identitat dels presos indultats ha tingut excepcions en la història de la República Federal. Al llarg les dècades dels 80 i els 90, i també a inicis d’aquest segle, quatre presidents federals diferents van decidir indultar un total de set membres del grup armat d’extrema esquerra Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF), ja desaparegut. Alguns havien sigut condemnats a penes de cadena perpètua. La decisió va generar un fort debat públic. (ANDREU JEREZ)

Àmplia generositat als EUA

Als Estats Units el poder presidencial per a indults, que es deriva de la Constitució, és ampli, només no aplicable a casos d’‘impeachment’ o de delictes estatals, i s’ha aplicat generosament al llarg de tota la història, sovint no exempt de controvèrsies. El més polèmic de la història recent del país va ser l’indult «total, lliure i absolut» que va concedir de forma preventiva Gerald Ford a Richard Nixon, fins i tot abans que l’expresident, que es va veure forçat a dimitir per l’escàndol del Watergate, fos imputat amb cap càrrec.

La possibilitat d’un altre indult preventiu, en aquest cas per a si mateix, va planejar fins al final de mandat de Donald Trump, però el republicà finalment no va fer aquest pas ni per a ell ni per als seus tres fills grans o per al seu advocat, Rudolph Giuliani. El que sí que va fer Trump va ser estendre la clemència a molts dels seus aliats condemnats arran de les investigacions vinculades al ‘Rusiagate’: des de l’exassessor de seguretat nacional Michael Flynn fins a Paul Manafort i Roger Stone. Entre els 237 beneficiaris d’indults o commutacions de pena també figuren el seu exestrateg en cap, Steve Bannon; Charles Kushner, pare del seu gendre Jared i el xèrif xenòfob Joe Arpaio.

El seu predecessor, Barack Obama, va firmar 1.927 ordres de clemència, tornant a números que no es veien des de la presidència de Harry Truman. La immensa majoria van ser commutacions de penes en casos de drogues, coincidint amb el seu impuls a la reforma del sistema de justícia penal, però també en el de Chelsea Manning, la soldada condemnada per filtracions a Wikileaks.

Molts altres perdons han estat marcats per la polèmica. El més sonat de George W. Bush, per exemple, va ser el de Lewis ‘Scooter’ Libby, que va ser cap de personal del vicepresident Dick Cheney, condemnat per haver revelat la identitat de l’agent de la CIA Valerie Plame per venjar-se de les crítiques a la guerra de l’Iraq del seu marit, l’ambaixador Joseph Wilson. Entre els qüestionats de Bill Clinton hi ha el del seu germanastre Roger Clinton, condemnat per possessió de cocaïna i tràfic de drogues, i el del megadonant demòcrata Marc Rich, condemnat per frau fiscal. (IDOYA NOAIN)

Un recurs cada vegada més estrany a França

 «La gràcia presidencial no és un regal perquè el cap d’Estat pugui exercir els seus capricis. És una responsabilitat de vegades aterridora que se li imposa i que assumeix sol, amb la seva consciència». Així va definir, el 1972, Georges Pompidou un dret reservat als presidents francesos: la concessió de l’indult.  

Entre els mandataris gals, és justament Pompidou qui més va recórrer a la gràcia presidencial durant el seu mandat, amb més de 8.000 indults, i va superar així les 6.000 vènies dictades per François Mitterrand o Valéry Giscard d’Estaing. Entre els indults més cèlebres, apareix la gràcia del president Émile Loubet al capità Alfred Dreyfus, condemnat per traïció en un procés judicial de caràcter antisemita i ple d’irregularitats.  

Amb el pas dels anys, el recurs a la gràcia presidencial s’ha convertit en un esdeveniment estrany, per tant, mediàtic i, de vegades, polèmic. El 2008, Nicolas Sarkozy va acordar la gràcia parcial a l’exprefecte del departament de Var, Jean-Charles Marchiani, condemnat per tràfic d’influències. Una decisió que va indignar l’oposició. Benoît Hamon, llavors portaveu del Partit Socialista, va considerar l’arbitratge com «un exemple de la deriva en el funcionament de les institucions i de la pràctica de la presidència», ja que, al seu parer, la «proximitat partidista» hauria guiat la decisió del llavors president. 

El 2016, François Hollande va decretar una de les gràcies més mediàtiques i aplaudides: l’indult total de Jacqueline Sauvage, condemnada a deu anys de presó per assassinar el seu marit maltractador després de més de quatre dècades de vexacions. El 2018, Emmanuel Macron va concedir la seva primera gràcia parcial a una exprostituta condemnada el 1988 a cadena perpètua per doble assassinat. La vènia reemplaça la pena inicial per vint anys de presó i permetrà a Marie-Claire F., septuagenària, beneficiar-se d’unes condicions penitenciàries més flexibles. (IRENE CASADO)

Una eina per buidar les presons a Itàlia

A Itàlia l’eina jurídica de l’indult ha sigut utilitzada en les últimes dècades sobretot per reduir la població carcerària, en virtut de l’endèmic problema d’aglomeració de les presons italianes. Per això, els últims grans indults han sigut massius. En concret, el 2006, quan hi havia prop de 70.000 persones recloses en presons del país, van ser alliberats més de 25.000 detinguts. Mentre que, el 2013, quan la població carcerària rondava els 60.000 individus, 10.000 també es van beneficiar d’aquesta figura jurídica, segons dades de la policia penitenciària. 

També s’han afavorit d’indults, gràcies o amnisties, a persones afiliades a grups polítics acusats d’actes violents o de terrorisme, cosa que sovint ha provocat polèmiques i divisions en la societat. Un exemple és el cas d’Ovidio Bompressi, antic integrant del grup d’extrema esquerra Lotta Continua, i Silvia Baraldini, una activista italiana pròxima al moviment nord-americà Panteres Negres. Tots dos van ser excarcerats el 2006. 

Pel que fa a les gràcies, és el president de la República el que concedeix aquest perdó a Itàlia. I entre els que se n’han beneficiat hi ha polítics, banquers acusats de fraus financers, periodistes amb condemnes per difamació, i fins i tot una antiga agent de la CIA nord-americana, Sabrina De Sousa, condemnada per haver segrestat il·legalment un iman a Milà el 2003 i qui va rebre la gràcia el 2017. No obstant, la quantitat de sol·licituds de gràcies i indults és molt més gran que les que finalment són concedides. (IRENE SAVIO)

Una prerrogativa reial de gràcia al Regne Unit

Al Regne Unit els indults reben el nom de prerrogativa reial de gràcia (‘royal prerogative of mercy’), un poder per indultar qualsevol condemnat per un delicte, que històricament estava en mans dels monarques absoluts. En l’actualitat, en el règim de monarquia parlamentària, aquests poders reials són simbòlics i estan delegats en el ministre de Justícia, que proposa a la sobirana l’aplicació d’indults o reducció de penes de presó d’acord amb la llei del 1974 de rehabilitació de delinqüents.  

Notícies relacionades

Hamàs mata cinc soldats d’Israel i l’Exèrcit empeny a la costa els gazians

L’Audiència obre diligències a Netanyahu per l’assalt al vaixell de la flotilla de Gaza

 El cas més famós va tenir lloc el 2013, quan la reina Isabel II va concedir a Alan Turing un indult a títol pòstum. El matemàtic (1912-1954), heroi nacional pel seu paper en la victòria aliada durant la Segona Guerra Mundial, va ser condemnat el 1952 per atemptat contra la moral pública atesa la seva condició d’homosexual. Turing va acabar suïcidant-se. Tres anys després del perdó, el Govern va anunciar l’indult de 65.000 condemnats al seu dia per ser homosexuals, la majoria, ja morts.

De vegades els perdons reials són tan controvertits que s’han mantingut en secret. El 2014, la llavors ministra britànica conservadora per a Irlanda del Nord, Theresa Villiers, va reconèixer que el Govern britànic havia concedit indults especials als anys vuitanta, amb Margaret Thatcher, i després de la firma dels acords de pau de Divendres Sant el 1998, a membres de grups paramilitars. Villiers va afirmar llavors que no era adequat identificar els beneficiaris.