DIA DE LA DONA

El crit de les dones a Turquia: «Tenim por de ser les següents»

  • Durant els últims anys, el nombre de feminicidis al país no para d’incrementar-se davant la passivitat del Govern

  • Plataformes de defensa de les dones calculen que el 2020 prop de 400 dones van morir en mans d’homes

El crit de les dones a Turquia: «Tenim por de ser les següents»
Es llegeix en minuts

Ha sigut l’últim de molts a Turquia: dissabte els mitjans turcs van mostrar amb gran indignació un vídeo més, unes altres imatges d’un home clavant una pallissa a una dona. En aquest cas, un home que pegava fins a gairebé matar la seva exdona. Tot, davant de la seva filla, de cinc anys.

El succés va aparèixer en els titulars perquè havia sigut gravat, però des d’aquell dia hi ha hagut més casos de violència masclista. El mateix dissabte, un home va disparar amb una escopeta a la seva dona; diumenge, va morir una senyora de 92 després que un jove assaltés la seva casa. Segons la policia, el jove va abusar sexualment de la dona.

I aquest dilluns, Dia Internacional de la Dona, n’hi ha hagut un cas més. Un home ha sigut detingut després que es trobés el cos d’una noia morta al seu soterrani. La noia, de 20 anys, estava desapareguda des d’octubre. 

Els números espanten. Segons la Plataforma Pararem els Assassinats de Dones, l’única organització a Turquia que registra els casos de feminicidis –el Govern va deixar de fer-ho fa anys–, el 2020 300 dones van morir en mans d’homes, marits, exmarits, parelles, exparelles, pares o germans –aquests dos últims, en crims d’honor– o estranys. Però a aquesta xifra cal sumar-n’hi 171 possibles més: són morts de dones que la policia va marcar com a suïcidis. La plataforma dubta d’aquestes versions oficials. 

Segons la plataforma, les dones assassinades podrien ser més de 400 el 2020. A Espanya, que té la meitat de la població, la xifra va ser de 45 dones assassinades.

Una violència sense fi

Una violència sense fiCada 8 de març, diverses desenes de milers de dones s’han concentrat en el centre d’Istanbul. Des de fa uns anys, la tradició marca que la policia tanca els carrers per on ha de passar la marxa, i carrega contra les dones amb porres, escuts i gasos lacrimògens

Aquest any, no obstant, no ha sigut així: la manifestació ha transcorregut en pau, tot i que del que es queixen les dones, precisament, és de no tenir-la. «Com més passen els anys, la situació és pitjor. Sembla que hi ha una guerra contra nosaltres. Ho noto diàriament. I també ens ho mostra, crec, pel cordó policial amb què ens envolten. Sembla que siguem criminals per protestar i dir que no volem que ens matin», diu l’Aylin, una jove universitària.

Després dels últims casos de feminicidis, el Govern turc, presidit per Recep Tayyip Erdogan, ha promès castigar els culpables, i ha creat una aplicació de telèfon per denunciar els casos, en un país, Turquia, on la denúncia de violència de gènere és revestida d’estigmes i prejudicis.

I no obstant, les organitzacions feministes desconfien del Govern, que mentre promet endurir les penes als agressors, amenaça de marxar de la Convenció d’Istanbul, un acord internacional que serveix precisament per a això: per endurir les penes als feminicides o agressors sexuals. El Govern turc assegura que aquesta convenció va en contra de la «tradició de la família turca».

I tot continua igual

I tot continua igual«Per desgràcia, aquí a Turquia tenim aquesta amenaça de violència contra nosaltres sempre. Tenim por de ser les següents. Cada setmana, quan veig a internet el nou cas d’una dona assassinada, sempre penso que podria ser jo, que podré ser jo. O alguna amiga. És una cosa a què m’he acostumat. I no hauria de ser així. No m’agrada viure així», diu l’Aylin.

Et pot interesar

Al seu costat, la seva amiga Müge assenteix, i explica que cada dia, al sortir de casa, ha de pensar per quins barris passarà, perquè depèn de com, si són conservadors o no, no és segur vestir d’una forma determinada i que avui, per exemple, volia portar una faldilla a la manifestació però no ha pogut perquè li ha fet por.

«I l’Estat no fa res per canviar tot això. El Govern té altres objectius i preocupacions. Sembla que això no es troba entre aquestes», acaba la Müge.