Al carrer per celebrar la democràcia

«L’atmosfera és totalment diferent aquest any però com pots veure la gent es troba, ens trobem els uns als altres», explicava a prop dels Arxius Nacionals, a dues illes de l’inaccessible Mall, Kenyata Hazlewood, una dona negra de 42 anys que s’havia posat les perles i una dessuadora de Howard University, dos elements que l’agermanen amb la vicepresidenta Kamala Harris. 

Era part d’un grup d’unes desenes de persones que es congregaven a les portes d’un bar, seguint la cerimònia a les pantalles col·locades cap a l’exterior, prenent cerveses i alguns benjamins de xampany. I parlava no només de «profunda emoció» veient jurar el seu càrrec a la primera vicepresidenta negra a la història dels Estats Units, sinó amb determinació. «Hi ha una raó per la qual després de l’assalt al Capitoli, que va ser horrible, una degradació i desmoralitzador, els congressistes van tornar a acabar de certificar els resultats electorals; hi ha una raó per la qual la cerimònia s’està fent a l’exterior com sempre: no ens farem enrere. Seguirem endavant. Continuarem sent una nació forta. I estarem bé».

Arribats de lluny

Hazlewood viu a la capital però d’altres havien arribat des de molt més lluny, fins i tot sabent que no hi hauria cerimònia oberta al públic. Eren gent com Cathy Garcia, que havia viatjat des d’El Campo, Texas, per a qui era la seva primera investidura, a la qual va decidir acudir quan va guanyar Biden, catòlic com ella. «Volia estar aquí perquè em nego a ser intimidada», deia. «Per fi tenim un líder que té fe. S’ha acabat el xou de Trump, que ha estat marcat per l’arrogància i el racisme i la divisió. Aquest és el principi d’una de nova era per unir el país».

També des de lluny, des d’Atlanta, havia arribat amb el seu marit la Ledana, una executiva de banca. Era la jura de Harris la que més li emocionava, «per la barrera que enderroca i el que representa per a totes les dones de color» com ella. Pensava especialment en les seves dues filles petites i en «l’exemple i la inspiració» que la vicepresidenta serà per a elles. I confessava que la sensació era «agredolça» per no poder celebrar, però també destacava el dia com un dia d’«alleujament», pel final de la presidència de Trump, així com d’«esperança». 

«Veient l’auge que hi ha hagut dels supremacistes blancs en els últims anys, o l’assalt al Capitoli, molta gent diu que no és qui som però és exactament qui som, però no qui hem de ser. No tinc por», explicava. «El racisme és un assumpte d’ignorància, no d’odi, i per això el que cal fer és aconseguir que el grup dels supremacistes sigui cada vegada més petit i educar, educar i educar».

També seguin de prop la investidura i els discursos Sharon McQuain i Michelle Hager, dues amigues de Greenville (Carolina del Sud) que van reservar els seus hotels a Washington el 7 de novembre, quan es va ratificar la victòria de Biden, i van mantenir el seu viatge malgrat les circumstàncies. «Volia estar aquí per demostrar la resistència de la democràcia, que poden prevaler la veritat i l’honestedat, i volia ser part d’això», explicava Hager.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Les dues amigues reflexionaven sobre el discurs que acabava de pronunciar Biden, sobre el seu crit a «acabar aquesta guerra incivil». I s’utilitzaven a si mateixes com a exemple. Les dues estan casades amb marits republicans. Són part, com diuen, de «cases dividides», com els EUA estan políticament. I per això volien fer eco a les paraules del 46è president. «No hem de fer una guerra de cada desacord». 

Després de la cerimònia marxaven satisfetes. I Hager s’acomiadava mostrant-se convençuda d’una cosa. «La trajectòria dels EUA ha canviat avui».