L’inici del coronavirus

Wuhan: desembre del 2019, el mes que va canviar el món

  • L’OMS va tenir coneixement el 31 de desembre dels primers casos d’ingressos hospitalaris atribuïts a un virus desconegut quan feia setmanes que la malaltia ja circulava

  • Després de negar els contagis i silenciar els metges que els van denunciar al principi, en menys d’un mes les autoritats ja havien confinat els 50 milions d’habitants de Hubei

.

Es llegeix en minuts

La Xina comptava a mitjans de desembre les setmanes que li quedaven al maleït any del Porc, que l’havia turmentat amb les revoltes de Hong Kong, la victòria dels independentistes a Taiwan i la guerra comercial amb els Estats Units, quan un grapat de pacients van arribar als hospitals de Wuhan amb febres problemes respiratoris i lesions pulmonars. Va ser un degoteig de notícies en la premsa local que van passar inadvertides al món fins que els malalts es van comptar per desenes. La cronologia oficial situa el seu inici el 31 de desembre, ara fa un any, amb l’alerta notificada per Wuhan a l’oficina de l’OMS a la Xina. L’endemà, es va activar l’alarma. 

L’hemeroteca ajuda a reconstruir la gènesi de l’any que ha canviat el món. Una informació d’aquest diari del 7 de gener parlava d’una seixantena d’ingressats amb una «estranya pneumònia», situava l’epicentre al mercat de Huanan, descartava el SARS, el MERS, l’adenovirus, la grip aviària i altres sospitosos habituals, i anunciava els primers controls en aeroports de Singapur, les Filipines i Taiwan als arribats des de Wuhan. Dos dies després s’apuntava el virus com el setè patogen de la família de coronavirus i es confirmaven casos més enllà de la província de Hubei.

El 19 de gener havien mort dos pacients, mitja dotzena de països asiàtics informaven de casos i arribaven els primers esbossos de l’amenaça: una mortalitat del 2,25%, molt per sota del 10% del SARS o del 35 % del MERS, però amb una capacitat de contagi molt més gran. L’endemà els Estats Units ordenaven controls als seus aeroports. El 21 de gener hi havia 300 contagis a la Xina, inquietava el massiu èxode de les imminents vacances del Cap d’Any xinès, les existències de mascaretes s’havien esgotat a moltes ciutats i Zhong Nanshan, la màxima eminència en malalties contagioses, suggeria per primera vegada un tancament massiu. El Govern decidia dos dies després, amb tot just nou morts, cancel·lar les celebracions del Festival de Primavera i confinar els vuit de milions habitants de Wuhan. L’endemà ampliaria la quarantena als 50 milions de la província de Hubei. 

Tancament massiu

Sobre aquell frenesí es continua debatent avui. Qualsevol judici s’ha de tamisar amb la magnitud del repte. El control del coronavirus a l’hivern consisteix a aïllar i revisar qualsevol que esternut i tots els seus contactes en un país de 1.400 milions d’habitants. En aquell context, amb múltiples virus que provoquen símptomes similars, els científics xinesos van detectar i van identificar el nou patogen, van seqüenciar-ne l’ADN i el van compartir amb els col·legues internacionals en dues setmanes. El 2014, i en condicions més propícies, el mateix procés amb l’Ebola va requerir diversos mesos.  

Tampoc hi ha dubtes de la calamitosa gestió del govern local. La Xina havia virat cap a la transparència després de les seves ignominioses trapelleries durant el SARS, una dècada enrere, però a Wuhan continuaven fidels al vell llibret. Durant setmanes es van aplicar a atemptar contra el protocol i el sentit comú. Van negar la transmissió entre humans quan creixien els indicis, van organitzar àpats multitudinaris en espais tancats després dels primers casos, van enviar la policia a silenciar els metges que alertaven de l’epidèmia a les xarxes socials, van interrompre la informació durant els deu dies que van durar els conclaves polítics i, al capdamunt de la incompetència, van anunciar amb unes hores d’antelació el tancament de Wuhan. Uns cinc milions s’havien afanyat a sortir de la ciutat en aquell interval.  

Aquella resposta va ser «problemàtica», jutjava Huang Yanzhong, expert en salut global del ‘think tank’ CFR, al diari matutí hongkonguès ‘South China Morning Post’. «Tot i que les ensopegades en les fases inicials d’una epidèmia són difícils d’evitar, la tragèdia també va revelar els problemes del sistema polític i burocràtic xinès», afegia. 

Debilitats i fortaleses del govern

Et pot interesar

La crisi va compendiar les debilitats i fortaleses del Govern xinès: una organització paquidèrmica i jeràrquica, a qui costa desemmandrir-se però que és imparable quan es posa a caminar. El president, Xi Jinping, va decretar l’estat de guerra, va ordenar la mobilització de tots els recursos humans i materials i va prometre càstigs inclements per als que escatimessin en transparència o decisió. No hi ha gaires països que puguin desplaçar milers de sanitaris, destinar el seu poder fabril a l’equipament mèdic o aixecar un hospital en dos dies. Una greixada fórmula amb seguiments de contagis, confinaments selectius i tests a mansalva va doblegar el virus en dos mesos i avui els rebrots més inquietants no superen la dotzena de casos. La Xina disfruta de la nova normalitat des d’abans de l’estiu i serà l’única economia important que creixerà aquest any. 

Un estudi de seroprevalença revelava aquesta setmana que aquell confinament, desdenyat llavors per Occident com a dictatorial i atemptatori contra els drets humans, va frenar en sec l’expansió del virus. També complica els que culpen del desastre global els pecats xinesos previs. Va ser una mesura inèdita que va ocupar les portades globals i va anar acompanyat de les insistents crides d’alerta de la Xina i l’ONU. Un món que havia vist els cadàvers apilats als hospitals de Wuhan rebria setmanes després el coronavirus amb les portes obertes, cap deure fet i la certesa que era una simple grip.   

Temes:

Xina Coronavirus