COMUNITAT DE SUPERVIVENTS

Centenars de treballadores domèstiques són abandonades davant els consolats de Beirut

Al Líban, milers de treballadores domèstiques migrants prenen la iniciativa per retornar als països natals davant la indiferència dels governs

Després de patir abusos i violència, moltes opten per autoorganitzar-se i ajudar-se les unes a les altres

Centenars de treballadores domèstiques són abandonades davant els consolats de Beirut
5
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs

A les portes del consolat de Kenya s’hi acumulen kenyanes. En el d’Etiòpia, etíops. En el de Bangladesh, bengalís. En el de les Filipines, filipines. Canvia només la bandera i la zona de Beirut. Però sota un altre trist sol de tardor esperen totes elles. Dones sense present ni futur. Allà, davant els edificis diplomàtics africans i asiàtics de la capital passen les jornades moltes treballadores domèstiques al Líban. La crisi econòmica sense fi, la pandèmia del coronavirus i l’explosió de l’agost passat a la capital han abocat el país a la pobresa i a la destrucció de la classe mitjana.

No existeixen, no paguen. Davant la impossibilitat d’abonar els sous a les treballadores internes, moltes famílies les deixen tirades davant de les ambaixades. 

«Les tracten com un altre moble de casa, com una cosa que pots tirar», denuncia Sarktelu Teshome. Aquesta jove etíop va recalar al Líban amb 16 anys atreta per la promesa de treballar en una casa i enviar diners a la seva família. Durant els vuit mesos de tancament, no se li permetia sortir ni menjar. En ocasions s’alimentava de les sobres del nadó que cuidava. Després de celebrar el seu dissetè aniversari, el seu monsieur li va proposar mantenir relacions sexuals, però Sarktelu s’hi va negar. «Només van ser vuit mesos, però va ser suficient per a tota una vida», reconeix, «no comprenc com algunes dones aguanten dos o tres anys tancades». 

Al Líban, hi ha 250.000 treballadores domèstiques migrants sota el règim del kafala

Aquestes dones són les víctimes del kafala o el sistema de patrocini imperant en molts països del Pròxim Orient. Al Líban, hi ha, com a mínim, 250.000 treballadores domèstiques migrants d’orígens africans i asiàtics. Aquest sistema governa aquestes empleades, excloses de la legislació laboral libanesa, i la seva residència legal al país depèn del seu ocupador. «El kafala és l’esclavitud moderna», explica Farah Baba, de l’Anti Racism Movement. 

Relació desigual

El conjunt de lleis, polítiques i pràctiques alimenten aquesta relació desigual entre ocupador i treballadora domèstica. Queden exposades i més vulnerables que ningú. Exposades a situacions d’abusos, retirada del passaport, restriccions de moviment i violència física i sexual. «Abans de la crisi financera [l’octubre del 2019], hi havia un parell de dones abandonades a les portes de l’ambaixada a la setmana», relata Tsigereda Brihanu, extreballadora domèstica i actual coordinadora d’Egna Legna Besidet, organització integrada per empleades etíops al Líban. 

«Ara, hi ha moltíssimes dones i ens costa gestionar-ho; els libanesos no poden pagar-les perquè no hi ha dòlars i les abandonen sense el passaport», afegeix Brihanu, «fa dos anys que algunes no cobren; haurien de repatriar-les». Durant l’últim any, la devaluació de la lliura libanesa en un 80% ha portat el país a una terrible debacle econòmica. Aquestes treballadores migrants han vist desaparèixer el seu sou: entre 150 o 250 dòlars al mes abans de la crisi. «Quan va arribar la pandèmia, moltes van abandonar les esperances de recuperar el salari que no els havien pagat i van demanar tornar als seus països», narra Baba. 

Ajuda després de l’explosió

Davant la indiferència de governs, ambaixades i consolats, les diferents comunitats de treballadores domèstiques al Líban s’han organitzat. «Ho hem hagut de fer nosaltres mateixes, perquè ni als nostres governs ni al libanès els importa el que ens passi», explica Teshome, que ara treballa amb víctimes del kafala des de Metges sense Fronteres. «Aquesta és la naturalesa del Líban: les autoritats no fan res i és la societat civil qui lidera la resposta a les emergències», explica la representant de l’Anti Racism Movement. Tres mesos després, continua sent la joventut libanesa qui neteja i reconstrueix els carrers de la Beirut destrossada per l’explosió del 4 d’agost. 

Però el racisme imperant en la societat libanesa no entén d’excepcions. «Nosaltres, les treballadores domèstiques migrants, vam estar al terreny des del primer dia, colze a colze, amb ells netejant», recorda Teshome, «però quan l’exèrcit i les oenagés van repartir menjar als afectats, no vam rebre res per ser negres». 

Xarxa de dones

Algunes d’aquestes comunitats, dividides segons la seva nacionalitat, van optar per autoorganitzar-se, com ja van fer durant la pandèmia, i van distribuir aliments, mascaretes i bolquers a les dones més vulnerables. No només això, sinó que van llançar diverses campanyes de finançament col·lectiu per pagar els cars i inabastables vols de retorn als seus països. «Nosaltres som les víctimes, venim amb les nostres experiències de vida», defensa l’etíop Brihanu, «vam crear aquesta organització per lluitar per nosaltres mateixes, no esperem que vingui ningú a ajudar-nos». 

Amb una xarxa que arriba a cada racó del país, les veus de les dones lideren la resposta a l’emergència permanent que castiga el Líban. La força d’aquest lideratge femení travessa fronteres fins a retornar-les sanes i estàlvies a les seves pàtries. Abans de la crisi econòmica, les oenagés registraven dos suïcidis de treballadores domèstiques migrants a la setmana. D’altres han aparegut sense vida en circumstàncies sospitoses. 

Traumes i cicatrius

Però el retorn a casa no implica el final de les seves desgràcies. «Moltes d’elles tornen a casa amb molts traumes i estrès, algunes tornen embarassades o amb cicatrius físiques», denuncia Nkirote Laiboni, coordinadora de la campanya Send Us Home per tornar les kenyanes atrapades al Líban. «Hi ha un enorme estigma cap a les que tornen del Pròxim Orient a Kenya, ja que s’assumeix que han sigut violades per haver viscut als carrers», reconeix Laiboni. «Com que retornen sense res, algunes famílies no les accepten, així que passen de ser sense sostre a Beirut a ser-ho a la seva terra natal». 

Sense xifres oficials davant la voràgine de la precària vida al Líban, cada oenagé ha anat anunciant el total de retornades que cada setmana van alliberant. «Moriria per veure com s’aixecaria el Líban si totes les treballadores domèstiques migrants se n’anessin», reconeix Teshome. 

Cada vegada queden menys dones dormint a les portes de les ambaixades. Després de ser rebutjades com a objectes, aquelles que ja s’han recompost les salven, les bressen, les alimenten, les acullen. Emocionades, les acompanyen fins a la porta d’embarcament. En aquesta última abraçada rau la força de les dones en comunitat.

Notícies relacionades