L'economia verda de Biden

A les files demòcrates molts desitgen que Biden aprofiti l’energia i l’idealisme que encapçalen les noves generacions del partit per convertir-se en un nou Franklin Roosevelt, el president que va treure el país de la gran depressió amb aquell New Deal que va establir les bases de l’Estat del benestar als EUA. Per més escarransit que avui sigui.

Biden és un moderat, però també ho era Roosevelt quan va guanyar les eleccions el 1933. I cada vegada sembla sentir-se més còmode amb la idea. «Déu i la història ens han convocat per a aquest moment i aquesta missió», va dir la setmana passada des del poble de Geòrgia al qual es va retirar Roosevelt per tractar-se de pòlio. «La Bíblia ens diu que hi ha un moment per ensorrar-se i un altre per reconstruir i guarir. I aquest és aquell moment». Biden ha batejat el seu pla com Build Back Better, una cosa així com ‘reconstruir millor’. 

Covid-19

El demòcrata vol començar la casa pels fonaments i s’espera que les seves primeres mesures vagin dirigides a fer front a la pandèmia amb criteris científics. El seu pla parla de fer obligatori l’ús de la mascareta, expandir l’accés a les proves PCR, millorar el sistema de rastreig o garantir la gratuïtat de les eventuals vacunes. En contra del que propaga el seu rival, Biden no vol tancar l’economia, sinó augmentar els recursos d’empreses i institucions perquè obrin amb més garanties de seguretat. També ha promès reintegrar el seu país en l’Organització Mundial de la Salut, una de les moltes agències de l’ONU  amb les quals Trump ha trencat. 

Paral·lelament, aspira a aprovar en el Congrés un segon paquet multimilionari d’ajuts per superar la recessió. Fa mesos que el seu partit el negocia, però no ha aconseguit posar-se d’acord amb els republicans, que consideren excessius els 2 bilions de dòlars proposats pels demòcrates. Una factura similar costaria el pla estrella de Biden en aquesta campanya, amb el que pretén reconstruir les infraestructures i combatre el canvi climàtic transformant el teixit energètic del país. Nancy Pelosi ha dit que s’hauria d’abordar durant els primers 100 dies del seu mandat, juntament amb l’expansió de la reforma sanitària del 2010. Caldrà veure-ho, perquè ni Barack Obama ni Trump van aconseguir modernitzar les decrèpites infraestructures. 

A més de reconstruir ponts i carreteres o propulsar el 5G, Biden busca modernitzar els edificis públics perquè siguin sostenibles, crear mig milió d’estacions de recàrrega per a vehicles elèctrics o una xarxa de trens moderns, potser la pota més quixotesca de la taula. El seu objectiu és acabar el 2035 amb la pol·lució de les plantes elèctriques i arribar a les emissions neutres el 2050. Com a primer pas, s’ha compromès a tornar a l’Acord del Clima de París. 

Pujades d’impostos als rics

Per finançar aquests plans, Biden aspira recaptar prop de quatre bilions de dòlars durant una dècada augmentant els impostos a les grans empreses, les rendes superiors als 400.000 dòlars anuals i els guanys de capital. Part dels diners els vol aprofitar per universalitzar les escoles bressol públiques a partir dels tres anys, crear universitats públiques gratuïtes i reduir el deute estudiantil. 

Notícies relacionades

Tres quarts del mateix: l'agenda de Trump per a un segon mandat

Biden, el polític de la vella guàrdia per salvar els EUA

Però el demòcrata també ha après de Trump i pretén mimar els estats industrials abandonats pel seu partit durant dècades. En aquest sentit, no només ha endurit la seva retòrica cap a la Xina, sinó que pretén obligar el Govern a comprar productes manufacturats exclusivament als EUA. Altres plans, com la reforma migratòria, semblen més complexos llevat que controli el Congrés. 

En política exterior s’intueix una tornada als anys d’Obama, començant per la recuperació de l’acord nuclear amb l’Iran. Biden aspira a reviure el multilateralisme i reparar les aliances amb els aliats tradicionals dels EUA, així com reintegrar els drets humans i la democràcia en l’argot de la diplomàcia nord-americana. Però també caldria esperar un augment de la tensió amb Rússia i del risc intervencionista a l’estranger després dels anys de relativa calma amb Trump.