31 d’oct 2020

Anar al contingut

La batalla per la llibertat d'expressió

L'autocensura s'imposa al dret a la blasfèmia a França

El 50% dels francesos estarien en contra del dret a injuriar una religió quan es compleixen cinc anys de l'atemptat contra la revista satírica 'Charlie Hebdo'

Reporters Sense Fronteres adverteix del risc que «els estats, les plataformes i els mitjans de comunicació cedeixin davant l'autocensura»

Irene Casado Sánchez

Una dona porta un cartell de suport a la revista ’Charlie Hebdo’ durant un dels múltiples homenatges que es van celebrar per tot el món l’endemà de l’atemptat a París del dia 7.

Una dona porta un cartell de suport a la revista ’Charlie Hebdo’ durant un dels múltiples homenatges que es van celebrar per tot el món l’endemà de l’atemptat a París del dia 7. / EFE / FRANCK ROBICHON

«Tot això per a això», amb aquesta frase ‘Charlie Hebdo’ publica de nou a la seva portada la caricatura de Mahoma que va convertir el setmanari satíric en el blanc d’un atemptat gihadista. Cinc anys després del succés, en la vigília del judici dels còmplices dels terroristes que van delmar en un tres i no res la seva redacció, ‘Charlie Hebdo’ continua la seva batalla per la llibertat d’expressió i el dret a la blasfèmia. Una lluita que s’enfronta ara a l’autocensura  i a l’espectre del que és políticament correcte.

Des del mes de gener del 2015, les caricatures de Mahoma havien desaparegut del setmanari. «Amb freqüència ens han demanat produir més caricatures de Mahoma. Sempre ens hi neguem, no perquè estigui prohibit, la llei ens ho permet, sinó perquè necessitàvem una bona raó per fer-ho, una raó amb sentit i que aporti alguna cosa al debat», explica la redacció a les pàgines d’aquesta edició especial. I el debat no només gira entorn de l’imminent procés judicial de l’atemptat que va acabar amb la vida d’alguns dels seus col·laboradors, sinó també al retrocés de la llibertat d’expressió i del dret a la blasfèmia a França.

França dividida davant el dret a la blasfèmia

«Personalment, ¿dona suport al dret a criticar, fins i tot de manera ultratjant, una creença religiosa, un símbol o un dogma?». Amb aquesta pregunta el setmanari satíric ‘Charlie Hebdo’ va posar en evidència la divisió de la societat francesa entorn de la blasfèmia. Segons un sondeig fet pel setmanari satíric el mes de febrer passat, el 50% dels francesos estaria en contra del dret a injuriar el que és sagrat. Es tracta, ni més ni menys, d’un dret protegit per la llei del juliol de l’any 1881 en benefici de la llibertat de premsa.

L’‘affaire’ Mila, en primera plana mediàtica el mes de gener passat, prova el recel i l’autocensura que planegen sobre la irreverència. La Mila, una jove de 16 anys, va gravar un vídeo a Instagram explicant un incident anterior amb un altre usuari de l’aplicació mòbil. «Odio la religió. L’Alcorà és una religió d’odi, l’Islam és una merda [...] ¡Dic el que penso!», diu l’adolescent en la controvertida gravació que es va propagar per les xarxes socials. Els insults i amenaces de mort contra la Mila es van multiplicar, fins al punt que va haver d’abandonar temporalment el seu institut.

La censura i les seves noves formes

La polèmica va arribar a un nou nivell quan el fiscal de la regió va amenaçar amb l’obertura d’una investigació contra la jove per «incitació a l’odi racial». La llavors ministra de Justícia, Nicole Belloubet, va arribar a qualificar els comentaris de l’adolescent com una «òbvia violació de la llibertat de consciència». Fins i tot Ségolène Royal, exministra socialista de Medi Ambient, es va embarcar en la polèmica al qualificar la Mila com una persona «poc respectuosa [...] potser encara en crisi de l’adolescència».

La censura dels comentaris de la Mila i la proliferació dels insults i amenaces contra la jove van despertar així un vell dimoni a França: la implantació de l’autocensura entorn de la religió en detriment de la llibertat d’expressió. Abans, el políticament correcte pesava sobre «la lluita contra el racisme, la misogínia o l’homofòbia, que en si mateixa era una batalla bastant lògica i obvia [...]. Ara ens imposa ortografies de gènere, ens aconsella no utilitzar paraules suposadament molestes, ens diu que no mengem això o fumem allò», critica Riss, actual director de ‘Charlie Hebdo’, en la seva editorial titulada «Les noves cares de la censura» publicada el 7 de gener passat, cinc anys després de l’atemptat contra la seva redacció.

«Mai s’ha cedit tant en llibertat d’expressió»

El dret a la blasfèmia, a la irreverència, a la pura caricatura, va ser i continua sent el cavall de batalla del setmanari satíric, sovint criticat, censurat, sempre polèmic. La seva lluita continua intacta i sembla més necessària que mai. «La llibertat d’expressió és la mare de totes les llibertats i, no obstant, mai s’ha retrocedit tant en aquesta llibertat [...] La prohibició de la blasfèmia es troba en plena metàstasi en totes les àrees del pensament», va alertar Richard Malka, advocat de ‘Charlie Hebdo’ el mes de gener passat durant una conferència organitzada per Reporters Sense Fronteres per conscienciar de l’augment de la intolerància religiosa.

A França, hi ha un greu risc que «els estats, les plataformes i els mitjans de comunicació cedeixin, que l’autocensura guanyi, i que el dret [a la blasfèmia] subsisteixi formalment, però que ja no s’exerceixi», adverteix Christophe Deloire, secretari general de l’organització. Davant aquesta amenaça, ‘Charlie Hebdo’ «mai es donarà per vençut», una promesa de Riss, redactor, caricaturista, supervivent i incansable soldat en la batalla per la llibertat d’expressió.