El judici dels atemptats contra 'Charlie Hebdo' arrenca demà a París

«Ara per ara, cap atemptat a França», titulava la vinyeta, «¡Espereu! Encara tenim fins a finals de gener per presentar els nostres desitjos», responia un diminut personatge, la caricatura d’un gihadista. Firmada per Charb, director de ‘Charlie Hebdo’, la il·lustració va aparèixer publicada el 7 de gener del 2015 al setmanari satíric, sempre irreverent, polèmic, lliure. Una sàtira convertida en tràgica premonició, quan el mateix dia Chérif i Saïd Kouachi van atemptar contra la publicació en nom d’Al-Qaida. Van acabar amb la vida de 12 persones, entre elles, diversos membres de la redacció, convidats a la reunió matinal, policies... i Charb. Cinc anys després d’aquell matí fatídic, a partir d’aquest 2 de setembre el Tribunal Judicial de París jutjarà 14 acusats de complicitat amb els autors materials del crim, així com d’Amedy Coulibaly, acòlit dels germans Kouachi que va assassinar una policia un dia més tard i, el dia 9 de gener, quatre persones durant la presa d’ostatges en un supermercat ‘kosher’.

Tres dels processats no hi seran presents: Hagin Boumedienne –parella de Coulibaly– i els germans Belhoucine, tots ells van viatjar a la zona iraquianosiriana dies abans dels atemptats, actualment se’n desconeix el parador. A la banqueta, acusats de «complicitat en crims terroristes», la pena de la qual pot ascendir a cadena perpètua, s’asseurà Mohamed, el germà gran dels Belhoucine, i també Ali Riza Polat, amic de Coulibaly sospitós d’haver facilitat l’armament. Els altres acusats seran jutjats per «associació il·lícita terrorista criminal», i s’enfrontaran a una pena màxima de 20 anys de reclusió.

Amb 144 testimonis, 94 advocats, 200 persones com a acusació civil, 90 mitjans de comunicació acreditats, la dimensió d’aquest procés judicial avala la magnitud del trastorn que Chérif Kouachi, Saïd Kouachi i Amedy Coulibaly van provocar en la societat francesa. «Els terroristes van perdre [...] França és el país de la llibertat d’expressió, la de ‘Charlie’ [...] Van perdre perquè la reacció del poble francès va ser admirable», afirma ara François Hollande, en aquell temps president.

El judici acabarà el 9 de novembre, al llarg dels dos pròxims mesos, se succeiran els testimonis, els records, desfilaran els acusats, es reobriran velles ferides i n’apareixeran altres de noves. Una ja està sobre la taula: el retrocés del dret a la blasfèmia, a la irreverència i a la sàtira, ja que són molts els que contesten l’observació d’Hollande i asseguren que la llibertat d’expressió a França encara té molt camí per recórrer.

«No et mato perquè ets dona»

«El 7 de gener del 2015 fa fred. És l’aniversari del Luz i arriba tard. Vaig anar a una fleca a comprar un pastís, un pastís de marbre. El Cabu no se’l menja, però n’agafa un tall i l’hi dona a la Lila, la gossa...», recorda sobre aquell fatídic matí Sigolène Vinson, cronista judicial de ‘Charlie Hebdo’ i supervivent de l’atemptat, amb una veu serena, fent prova d’una resiliència aclaparadora. Un dels germans Kouachi va decidir deixar-la amb vida: «No et mato perquè ets dona, a canvi llegiràs l’Alcorà».

A l’antena d’Europe 1, l’exadvocada reconstrueix amb meticulós detall els fets d’aquell matí d’hivern. Després dels terrabastalls provocats per les armes d’assalt, es va instal·lar el buit. «Un veritable silenci com mai he sentit. És un silenci d’absència, és un silenci de mort. Hi ha persones mortes i les que no ho estan es fan passar per morts», relata Vinson.

Els dissenyadors Charb, Cabu, Honoré, Tignous i Wolinski, l’economista Bernard Maris, la psicoanalista Elsa Cayat, el corrector Mustapha Ourrad, el policia Franck Brinsolaro –encarregat de la protecció de Charb–, el convidat de la redacció Michel Renaud i el conserge de l’edifici Frédéric Boisseau, van morir aquell dia sota el crit «Al·lahu-àkbar ¡Hem venjat el profeta Mahoma! ¡Matem ‘Charlie Hebdo’!». L’agent Ahmed Merabet també va perdre la vida aquell matí mirant de detenir Chérif i Saïd Kouachi en la seva fuga.

Presa d’ostatges

Es va haver d’esperar a l’endemà per recuperar el rastre dels dos terroristes, vistos en una gasolinera a Villers-Cotterêts –a 90 quilòmetres de París–, abans de perdre’l de nou. França contenia l’alè, atònita davant l’evasió dels terroristes. L’endemà, el divendres 9 de gener, els germans Kouachi van trobar refugi en una impremta a l’est de la capital. L’amo de l’establiment es va convertir en el seu ostatge durant dues hores, el seu únic empleat es va mantenir amagat sota d’un lavabo des d’on va intercanviar múltiples missatges amb l’equip d’intervenció sense ser descobert.

Els rellotges marcaven les 16.56 hores quan, acorralats per les forces de l’ordre, els germans Kouachi van sortir de la impremta obrint foc. Van ser abatuts per la policia, morint «com màrtirs» al servei de la causa gihadista, un desig que un dels germans hauria evocat durant les negociacions amb els gendarmes.

«Jo soc Charlie»

«Tot ha sigut perdonat», amb aquest titular acompanyat d’una caricatura de Mahoma sostenint una pancarta amb la frase «Jo soc Charlie», el setmanari satíric va tornar als quioscos una setmana després de la tragèdia. Una setmana que va commocionar tot el país. França encara no havia assimilat l’atemptat contra ‘Charlie Hebdo’ quan Amedy Coulibaly va entrar en escena. El 8 de gener, l’acòlit dels germans Kouachi va acabar amb la vida de Clarissa Jean-Philippe, una policia municipal de 26 anys, a la comuna de Montrouge, al sud de París. L’endemà, Coulibaly protagonitzaria una presa d’ostatges en un supermercat de productes jueus, assassinant quatre clients, abans de ser abatut per les forces de l’ordre.

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

Davant la successió d’esdeveniments, els francesos es van llançar als carrers sota el lema «Jo soc Charlie». L’11 de gener del 2015, més de quatre milions de manifestants es van mobilitzar a tot el país, en homenatge al setmanari satíric, en record a les víctimes, en contra del terrorisme i en defensa de la llibertat d’expressió.

Han passat cinc anys i el record d’aquell fred matí de gener és present. Un record inamovible per als que van sobreviure, amarg per als que van perdre un ésser estimat en un minut i 49 segons, el temps que va durar l’assalt dels germans Kouachi a l’irreverent setmanari satíric. Impossible oblidar les víctimes d’Amedy Coulibaly, les vides del qual es van veure truncades al creuar-se amb un presumpte «soldat de Daesh».