L'elecció de Harris reactiva la il·lusió a les files demòcrates

L’univers demòcrata s’ha despertat aquest dimecres molt més il·lusionat que dimarts. L’elecció de la senadora Kamala Harris com a número dos en la candidatura a la presidència de Joe Biden no només assegura el relleu generacional en el partit, sinó que denota la intenció del candidat d’abordar les inequitats socials i el racisme sistèmic que galvanitzen el seu electorat. Alguns titulars descriuen la designació de Harris com una «aposta segura» o una «elecció lògica», principalment perquè compleix el principi hipocràtic que s’aplica a l’elecció dels vicepresidents: «el primer és no fer mal». Però la transcendència històrica de la decisió és innegable. Mai abans una dona negra havia sigut nominada per a la vicepresidència, un càrrec al qual només van optar prèviament dues dones.

Tots dos van celebrar dimecres el seu primer acte de campanya conjunt a Delaware. Sense públic, aplaudiments ni cartells electorals, tot un símbol dels temps que corren. Però n’hi va haver prou per evidenciar la química que els uneix, fruit de l’estreta relació que Harris va cultivar en la seva etapa de fiscal general de Califòrnia amb el seu col·lega de Delaware, Beau Biden, el fill primogènit del candidat, mort el 2015. «No tinc dubtes que he escollit la persona adequada», va dir Biden. «Kamala és intel·ligent, dura, experimentada, una dona que ha lluitat per la classe mitjana i està llesta per governar des del primer dia». La senadora de 55 anys, que és filla d’immigrants, li va tornar els afalacs remarcant la seva «empatia» i la seva «compassió», abans de presentar les eleccions de novembre com «una batalla per l’ànima dels EUA».  

Biden ha pagat el seu deute amb l’electorat negre que va ressuscitar la seva campanya, però no ha mirat d’acontentar l’esquerra del partit que va desafiar la seva nominació amb la figura de Bernie Sanders. Ideològicament Harris se li assembla molt. Bascula pel centreesquerra, entronca plenament amb l’‘establishment’ demòcrata i encapçala el pragmatisme com a via per entaular les batalles legislatives al Congrés. També és una màquina de recaptar fons, un imperatiu per mantenir greixada la seva campanya en els tres mesos que falten per a les eleccions. Al decantar-se per Harris, Biden confirma que el seu missatge se centrarà a derrotar Donald Trump, en lloc d’aspirar a cotes més idealistes, com la transformació del país que reclamen els progressistes. 

Tot el partit ha donat a Harris una benvinguda entusiasta. Des de Barack Obama («està més que preparada per al càrrec») al mateix Sanders («entén el que comporta defensar els treballadors i lluitar per una sanitat universal»). De totes les candidates per al lloc, era segurament la que menys explicacions ha de donar i la que arrossega un bagatge menys comprometedor. També té nom en l’escena nacional. Coneix el Congrés, on va arribar el 2017. I està acostumada als focus i la pressió, després d’haver sigut candidata a la presidència.

Moments vibrants

La seva campanya va aixecar enormes expectatives i va tenir moments vibrants en diversos debats, en els quals va demostrar una personalitat vivaç i un verb afilat, amb el qual paradoxalment va fer miques Biden per la seva proximitat a diversos segregacionistes del sud i la seva oposició inicial a la desegregació dels autobusos escolars. Biden clarament no és rancorós.

Però Harris va haver de retirar-se abans que comencés a votar-se a Iowa. El seu trànsit cap al centre no va funcionar, entre altres coses perquè no va saber defensar amb convicció la seva proximitat als sindicats policials en la seva època de fiscal o la seva timidesa a l’hora enfrontar-se a les falles del sistema penal. La crítica és legítima, però també cert que llavors l’opinió pública era molt més partidària de les polítiques d’empresonament massiu o que Harris va haver de sobreviure políticament com a dona i afroamericana en un entorn d’homes i mà dura. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

D’alguna manera, des del final de la seva campanya, ha aconseguit redimir-se. Quan les protestes contra el racisme van prendre els carrers després de l’assassinat de George Floyd, Harris va anar amb els manifestants i es va erigir en una de les veus més clarividents per la justícia social al Congrés, on ha promogut lleis per acabar amb la immunitat policial o fer dels linxaments un delicte federal. També ha defensat generoses polítiques socials com a resposta a la pandèmia. I al partit hi ha a més la convicció que serà una rival implacable contra Mike Pence en el debat de vicepresidents que celebraran el pròxim 7 d’octubre. 

La seva coronació arribarà abans, a la Convenció Nacional Demòcrata que comença dilluns, tècnicament a Milwaukee, tot i que serà completament virtual a causa del descontrol de la pandèmia. Els demòcrates no només contemplaran la seva potencial vicepresidenta sinó la dona que està cridada a liderar el partit en el futur perquè si Biden conquista la Casa Blanca serà el president més ancià de la història. Tindrà 78 anys, una edat que confereix al seu número dos una importància que no van tenir altres lloctinents.