El Govern xilè vol un acord nacional per enfrontar un possible rebrot de la protesta social

El president Sebastián Piñera va cridar els xilens a aconseguir un «gran acord nacional» per combatre la pandèmia pel coronavirus, que ha provocat 761 morts i 43.934 contagis, entre ells, dos ministres d’Estat. Alhora, el Govern de dretes pretén dur a terme un pla de protecció social i reactivar l’economia enmig de l’emergència sanitària. Piñera va dir que té «la millor actitud» i «disposició» per a un «diàleg» que s’ha de dur a terme amb «més rapidesa». La pressa del president obeeix entre altres raons els inesperats brots de malestar social que han començat a escampar-se especialment per la perifèria de Santiago, i que es coneixen com l’«esclat de la fam».

La setmana va començar amb noves protestes a Puente Alto, al sector sud-est de la capital. Els veïns d’aquesta comuna van sortir als carrers amb olles i pancartes per demanar l’entrega de productes bàsics, aliments i recolzament financer per enfrontar la crisi sanitària. «Prefereixo morir de Covid-19 que de gana», deia un dels cartells. També es van aixecar barricades. «A casa meva no hi ha ningú treballant. Som vuit persones, hi ha tres nens. A la gent que està amb el virus li envien menjar, però ¿a l’altra gent?», es va queixar una manifestant davant les càmeres del programa televisiu ‘Mucho gusto’.

Les autoritats van observar amb certa perplexitat com el passat 18 de maig, a set mesos del començament de l’esclat social que es va aturar el març per la quarantena, es reactivava la fúria a diverses barriades populars, on la falta de feina i la precarietat s’ha accentuat els últims mesos.

La por de la fam

El Govern ha llançat un pla d’ajuda alimentària. L’intendent metropolità, Felipe Guevara, va informar que espera comprar 1,5 milions de caixes de provisions i material higiènic que seran entregades a les famílies vulnerables. Va assegurar que s’entregaran 50.000 caixes per dia. La senadora de la Democràcia Cristiana, Yasna Provoste, va assegurar que aquesta ajuda només arribarà al 40% dels necessitats. «Era millor augmentar l’Ingrés Familiar d’Emergència i permetre que les famílies poguessin comprar als magatzems del barri, dinamitzant l’economia local, però una vegada més el Govern no perd oportunitat es fer d’aquesta crisi, una oportunitat de negocis per als seus amics».

¿Y si los que saquearon al Estado d Chile en dictadura traen sus millones desde los paraísos fiscales con el fin d ayudar a salir d ésta? Son tan patriotas y nacionalistas ellos. No hay razón para q no lo hagan ¿cierto? Sería una gran solución para acabar con las #OllasComunes

— Angélica Sí. Aprobé y #CC📚 (@MaraJirn2) 26 de mayo de 2020

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Xile és testimoni d’escenes que creia oblidades des de la restauració institucional, el 1990. «Parlar públicament de gana implica recordar la nostra història recent. Per això no hauria de sorprendre’ns la seva negació», van assenyalar Rodrigo Torres, Isabel Aguilera i Claudia Giacoman, en un article publicat al portal El Mostrador. Quan, dies enrere, es va projectar sobre l’imponent edifici de Telefónica la paraula «gana», en grans lletres, un sector de l’oficialisme va reaccionar irat. «Aquesta projecció en un edifici i la seva replicació incessant a les xarxes socials, efectivament, va fer que la gana d’un sector de la població es convertís en un problema nacional», van afegir els autors.

Amb un raonament similar, el filòsof Javier Agüero Águila va assenyalar que «al nostre país, tot i que brutalment injust i evidentment segrestat per un grapat de famílies, morir de gana era una cosa extremadament rara i gairebé inexistent». No obstant, són ara mateix «els famolencs» els que «emergeixen des de la perifèria». La «por de la fam» ha irromput com a una cosa «tan real com potencialment subversiva». Sorgeix «des de la vora d’un sector de la nostra societat que es comença a aprimar per força, a debilitar-se físicament i mentalment sense poder evitar-ho».