Espanya, líder en crispació sota la pandèmia

ALEMANYA

El virus s’‘interposa’ en el relleu de Merkel

A Alemanya, amb unes eleccions federals previstes per al setembre de l’any que ve, la gestió de la pandèmia no només està condicionant els càlculs polítics de cadascun dels partits de l’arc parlamentari, sinó també la carrera per la successió de Merkel. Això significa que, després d’un primer moment en el qual els partits i les diferents famílies de la CDU van fer pinya entorn del Govern de gran coalició, i una vegada superada la primera fase de la crisi sanitària, els diferents actors polítics comencen a prendre posicions amb la vista posada en la cita electoral.

Els partits opositors que van acabar abans amb la seva treva al Govern de Merkel van ser la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) i els liberal conservadors de l’FDP. Com a tercera força més votada, AfD lidera l’oposició parlamentària a la gran coalició. Això li permet obrir les rèpliques en sessions de control parlamentari, ocasions que no malgasta per treure la seva dialèctica més agressiva contra l’Executiu i la cancellera. Fa setmanes que la ultradreta demana el final de totes les restriccions de l’activitat econòmica per evitar «una inèdita onada d’acomiadaments». Mentrestant, l’FDP rebutja qualsevol tipus de control ciutadà a través d’aplicacions digitals, com han fet alguns països asiàtics per frenar l’expansió del virus.

Els altres dos partits opositors amb presència parlamentària, Els Verds i L’Esquerra, han mostrat fins ara un esperit cooperatiu a l’entendre que així ho exigia l’excepcionalitat del moment. Els ecoliberals han caigut diversos punts a les enquestes d’intenció de vot, cosa que els obliga a tornar a buscar un perfil propi i crític amb el Govern. Els Verds apareixen com el possible soci de coalició de la CDU post-Merkel. Per a això necessitaran, no obstant, un bon resultat electoral. Els postcomunistes, per la seva part, intenten escapar-se del marasme que els acompanya en les projeccions electorals (al voltant del 8%) exigint al Govern mesures socials més audaces davant de la recessió que ja apunta en l’horitzó de la primera economia europea. ANDREU JEREZ

PORTUGAL

La responsabilitat de l’oponent polític

Pedro Sánchez sent una profunda enveja quan mira cap a l’oest. Allà, a Portugal, el seu homòleg polític i ideològic, el primer ministre socialista António Costa, compta amb l’absoluta col·laboració de l’oposició que, des del primer minut, ha entès que el país es troba en una situació d’absoluta excepcionalitat i emergència sanitària, social i econòmica. Per això va ser tan rotund el cap de l’oposició, el socialdemòcrata Rui Rio, de l’SPD, quan el 18 de març, cinc dies després que es decretés l’estat d’emergència al país lusità, va deixar clar els seus postulats de la gestió política davant de la pandèmia de la Covid-19. «En tot el que nosaltres puguem, ajudarem. Li desitjo coratge, nervis d’acer i molta sort perquè la seva sort serà la nostra, la de Portugal», va sentenciar al Parlament.

Costa es va agafar al cable i també al sentit comú que li dictava el seu instint polític i els consells dels sanitaris. «Nosaltres, que comencem més tard, hem d’aprendre dels altres països i estalviar-nos etapes tot i que sembli que pequem per excés», va afirmar el líder socialista en una de les seves compareixences per donar explicacions de la seva gestió. Una tasca que, pel que diuen les xifres, sembla que ha donat els seus fruits: Portugal no arriba als 1.100 morts per coronavirus i, tot i que la seva població és molt menor que la d’Espanya (poc més de 10 milions), si s’entra en xifres percentuals, el balanç, sense deixar de ser tràgic, és més favorable. I és que a Portugal s’ha encomanat el 0,24% de la població i han mort el 3,9 dels encomanats, pel 0,45% i 11,5%, respectivament, a Espanya.

«Jo no estic cooperant amb el Partit Socialista, estic cooperant amb el Govern de Portugal», és una altra de les màximes de Rui Rio, que també ha deixat clar que la seva manera d’actuar no suposa donar «un xec en blanc» al seu rival polític. «Primer he de veure les coses i després aprovar-les». El que sí que ha vist és que davant d’aquesta emergència mundial de caràcter polièdric cal posar l’espatlla com mai abans s’ha fet. Fins al punt que va enviar una carta a la seva militància perquè no ataqués el Govern de Costa. «No és patriòtic», va sentenciar.

FRANÇA

Equilibri entre la dura crítica i el recolzament inevitable

El coronavirus ha posat en quarantena les regles clàssiques del combat polític i a França l’oposició fa equilibris per fer-se sentir en un espai mediàtic dominat per ministres i experts sense trencar la unitat nacional que ha demanat el president Emmanuel Macron.

Tret dels partits que el recolzen, tot l’arc parlamentari critica legítimament els errors, la falta de preparació, els missatges contradictoris i la poca transparència que ha mostrat el Govern en la gestió de la crisi. El to és exigent però constructiu, com si hi hagués un pacte tàcit per posposar al final de la pandèmia la venjança i centrar-se ara a preguntar. «És el nostre paper durant la sessió de control al Govern: transmetre el que esperen els francesos sense entrar en polèmiques partidistes», deia a ‘20 Minutes’ el cap de files de Els Republicans a l’Assemblea Nacional, Damien Abad.

El Partit Socialista ha pressionat perquè s’actuï amb claredat i es posi en marxa una «economia de guerra» que protegeixi els més vulnerables mentre que la ultradreta, molt ofensiva a l’inici de la crisi, ha anat modulant el seu discurs.

A diferència de l’alemanya AfD, Marine Le Pen ha demanat respectar el confinament i orienta els seus dards a la forma més que al fons de les mesures. Al cap i a la fi, no li pot retreure a Macron un discurs sobiranista i protector que ella mateixa defensa. Per això es troba en una «posició incòmoda», segons explica a Afp l’investigador Hans-Georg Betz, del Centre for Analysis of the Radical Right (CARR).

Des del punt de vista institucional i tot i que el seu vot no sigui vinculant, el Govern ha rebut un seriós toc d’atenció del Senat (de majoria conservadora) a l’haver rebutjat per un estret marge el pla de desconfinament, sobre el qual hi ha molts dubtes. Amb tot, els més durs són els mateixos francesos. L’últim sondeig de l’institut Ifop revela que el 61% no confia en la capacitat de l’Executiu per fer front a la pandèmia. EVA CANTÓN

REGNE UNIT

La por de criticar un primer ministre a l’uci

L’esclat de l’epidèmia del coronavirus va agafar la classe política britànica desarmada. El Parlament tancat per vacances, l’oposició sense líder i un primer ministre encomanat, que va acabar, a l’uci. Amb Boris Johnson fora de joc, mentre la xifra de morts es disparava, el paper del Govern es va reduir a mantenir el tipus, esperant el retorn del cap.  En les conferències de premsa diàries sobre la marxa de l’epidèmia, la debilitat dels membres de l’actual Gabinet ha sigut evident. Els ministres, inadequats, sense experiència, van ser elegits així a propòsit per Johnson i un cercle d’assessors, encapçalat per Dominic Cummings. Però tant Johnson com Cummings van resultar encomanats i la presa de decisions es va ajornar.

 

En aquestes circumstàncies excepcionals, els partits de l’oposició han recolzat el confinament decretat pel Govern. El país passa per moments tremends i qualsevol crítica que pogués interpretar-se com un intent de treure benefici polític de la baixa de Johnson hauria sigut condemnada pels britànics.  En la seva intervenció a la Cambra dels Comuns com a nou líder laborista, el 22 d’abril, Keir Starmer va adoptar un to constructiu i prudent davant Dominc Raab, que substituïa el primer ministre.  Starmer, respectuós, però molt precís en les seves preguntes, va demanar comptes sobre les greus deficiències en la gestió del coronavirus, com la falta de material de protecció o de proves. Aquesta ha sigut també la línia dels independentistes escocesos, habitualment més bel·ligerants. El debat sobre els errors de gestió s’ha ajornat, ara per ara.     

 

Johnson va prometre quan va tornar comptar amb l’oposició. Aquesta setmana hi haurà una primera reunió, abans que anunciï diumenge un pla de desescalada. Starmer porta la seva llista d’exigències i vol un «consens nacional». Els empresaris desitgen tornar ràpidament a la feina, però els sindicats demanen prou mesures de seguretat per no posar en risc els treballadors. BEGOÑA ARCE

ITÀLIA

Nula col·laboració amb el boicot de Salvini

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Durant els 60 llargs dies d’emergència no hi ha hagut cap col·laboració entre la majoria de govern i l’oposició en la gestió de la crisi. El president de la República, Sergio Mattarella, havia suggerit implicar-la a causa de la magnitud de les mesures, però ha resultat impossible, principalment a causa de les piruetes de Matteo Salvini, líder de la Lliga, que ha intentat rendibilitzar consensos de la pandèmia. El resultat ha sigut la pèrdua de 10 punts electorals (del 36% al 26%), segons els sondejos.

En 60 dies, Salvini ha demanat el tancament de les fronteres (11 de març), amnisties fiscals i de la construcció il·legal (27 de març i 6 d’abril) i l’«obertura de tot» (27 de març). Ha exigit el «tancament d’Europa» i d’Itàlia (21 de febrer) i, el mateix dia, l’obertura als turistes. També va voler les esglésies obertes per Pasqua (el Papa les havia tancat), va demanar entregar 1.000 euros perquè els italians puguin estiuejar al país i també s’ha passejat per Roma amb la seva companya (15 de març) quan els italians estaven confinats. «Amb la ciència no n’hi ha prou, es necessita la protecció del cor immaculat de Maria», va dir sense rubor a mitjans de març. ROSSEND DOMÈNECH