Espera eterna a Lesbos

És una constant: cada vegada que sent arribar una altra llanxa carregada amb migrants a Lesbos, l’Alí va a veure’ls la cara. Podrien ser ells, pensa. Aquest cop sí, segur. Però sempre, sense excepció, acaba tornant desil·lusionat a la seva llitera del camp de refugiats de Mória. Els seus pares no venen.

Tot va passar farà una mica menys d’un any. «De cop, a finals de l’estiu, el meu pare va dir que ens havíem d’escapar de l’Afganistan. Quan jo tenia 13 anys ja ens vam haver de mudar a Kabul. No sé per què ens vam escapar. Ell treballava de fuster per a estrangers de la ciutat, així que crec que el van amenaçar. Però mai em va dir què va passar. Simplement ens en vam anar», explica l’Alí. I afegeix que llavors, fa nou o deu mesos, ho van abandonar tot, van empaquetar el que van poder i el seu pare, la seva mare i ell van fugir en direcció a Europa.

El camí ja estava marcat. Amb l’ajuda dels traficants, l’Alí i la seva família tenien planejat sortir de l’Afganistan a través del Pakistan i, a partir d’allà, passar per l’Iran, Turquia i Grècia. I després, en direcció al nord d’Europa. Però tot es va truncar a la frontera entre el Pakistan i l’Iran. Allà, els traficants van posar els pares de l’Alí en un cotxe i ell, en un altre. El pare va lluitar, va intentar emportar-se’l, el va agafar, va discutir. Però no va poder: al final, van creuar la frontera en dos vehicles diferents –els pares en un, el fill en un altre– i amb la promesa dels traficants que es reunirien sense problema a l’altra banda. Que la separació era momentània.

Els van mentir. «Vaig estar una setmana a l’Iran, a casa d’un traficant. Després, em van enviar a Turquia, i no els podia trobar. Vaig estar un mes a Istanbul, esperant-los. Però res. Tenia molta por de la policia turca, així que al final vaig pensar que a Grècia tot seria més fàcil, que això era el paradís, que aquí els podria esperar sense problema i que em trobarien només arribar. Però aquí me’n vaig adonar que estava sol. I vaig veure com ens obliguen a viure als refugiats a Grècia. Vaig veure Mória. El paradís era en realitat l’infern», diu l’Alí.

Desemparat

El jove explica que a l’arribar, malgrat tenir 16 anys, anar sol i no tenir absolutament res, les autoritats gregues li van donar només una manta, li van indicar on fer la cua per obtenir el menjar diari i li van assenyalar un tros de terra on, si li venia de gust, es podria estirar de nit. Va dormir dues setmanes al ras i, després de conèixer gent al camp, va trobar una botiga on el van acollir. Allà va passar quatre mesos i ara, des d’en fa dos, viu a la part protegida per a menors del camp de Mória.

I allà, tancat amb altres centenars de menors més, sense poder sortir del camp per culpa del coronavirus, espera i espera i espera. De moment no arriben. Ja no sap ni si ho faran.

Cap a Europa

No obstant, ara l’Alí podria tenir una mica de sort, perquè des de fa un mes, la Unió Europea s’ha compromès a evacuar dels camps de les illes gregues 1.600 menors no acompanyats. És a dir, tots els que han arribat sols.

L’acord, que es venia negociant des de fa mesos, s’ha alentit pel coronavirus. Però ja s’ha posat en marxa: de moment, aquesta setmana, quan les operacions han començat, 12 menors han viatjat a Luxemburg i 50 a Alemanya; tots, de menys de 14 anys.

Mentrestant, l’Alí i centenars més esperen. «La veritat és que estem tots molt nerviosos. No sabem si se’ns emportaran o no. Ningú ens diu res. Només esperem. Jo l’única cosa que vull és que em treguin de Mória. Que em portin a un camp especial, o una cosa semblant. A qualsevol lloc menys aquí. Cada setmana hi ha baralles, assassinats. Maten gent i ningú fa res», diu l’Alí. I afegeix que per culpa del virus i que els 20.000 habitants de Mória estan tancats, cada dia la situació és pitjor i tot es torna més perillós.

Falta d’unanimitat

Notícies relacionades

Grècia mourà 2.400 refugiats dels camps de les illes al continent

Grècia posa en quarantena un camp de refugiats per 20 casos de coronavirus

De moment, al projecte d’evacuació dels menors només s’hi han afegit 10 dels 27 països de la UE. Són Bèlgica, Bulgària, França, Croàcia, Finlàndia, Alemanya, Irlanda, Portugal, Luxemburg i Lituània, a més de Suïssa, que tot i no formar part de la UE ha decidit ajudar. Espanya no ha dit res.

«Tant de bo algú ens tregui d’aquí –demana l’Alí–. Només vull alguna cosa millor que això, poder tocar la guitarra i fer fotos, que és el que m’agrada. De vegades penso... i no ho sé. Crec que els meus pares van decidir anar-se’n de l’Afganistan per mi. Perquè no hagués de viure la guerra. I ara els he perdut». «Això és molt difícil; pensar en això és molt difícil. La Creu Roja m’ha dit que els trobaré, però no saben quan. Diuen que trigaran molt temps. Que em diran alguna cosa, però crec que pel coronavirus ara ja hi no treballen. No sé què faré», es lamenta.