02 d’abr 2020

Anar al contingut

canvis al continent

Amèrica Llatina entra en un nou cicle d'ebullició

Les protestes posen en perill els Governs o, com en el cas bolivià, forcen la dimissió del president Evo Morales

Abel Gilbert

Amèrica Llatina entra en un nou cicle d'ebullició

GORAN TOMASEVIC

Tot estat sòlid amenaça de desaparèixer en l’aire llatinoamericà. El subcontinent bull. Ha entrat des d’octubre en un cicle d’estremiments i fatalitats. La protesta no ha sorgit del no-res. A l’Equador i Xile es repudia als carrers l’agenda neoliberal. A Bolívia és el mateix programa econòmic injuriat als dos països veïns el que sembla que s’imposa ara després de la conjura.  A tot això cal sumar la crisi política al Perú, amb el tancament del Congrés, i les turbulències que surten al Paraguai i Colòmbia.

L’eix Donald Trump - Mauricio Macri - Jair Bolsonaro - Iván Duque - Sebastián Piñera s’ha esquerdat, però el que surt a l’horitzó no s’emparenta amb el cicle de governs qualificats de populistes que van dominar l’escena en els primers lustres del segle.

Després de la revolta equatoriana contra l’agenda del Fons Monetari Internacional (FMI), l’onada d’indignació col·lectiva es va traslladar a Xile, ni més ni menys que l’exemple canònic de l’economia de mercat. El seu nom ha lluït en el quadro d’honor de l’OCDE. Al mig de les barricades, els cants descarats i les respostes desmesurades de l’Estat que van fer recordar la dictadura del general Augusto Pinochet, la foguera política s’ha estès, tot i que per altres raons, cap a la veïna Bolívia. Allà, la restauració conservadora estableix un punt de ruptura diferent a la regió.

De nou Amèrica Llatina ha mostrat les dificultats que tenen de vegades les seves institucions per evitar les pitjors sortides als seus conflictes. El mal paper de l’Organització d’Estats Americans (OEA), sumat a la desaparició dels mecanismes regionals que una dècada abans van contribuir a evitar una guerra civil a Bolívia, com la Unasur, expliquen la manera en què Evo Morales va abandonar el poder.

Les ruptures institucionals no són totalment noves si es té en compte que fa 10 anys, la nit del 29 de juny del 2009, el president hondureny, Mel Zelaya, va ser tret en pijama de la seva casa per soldats que el van deixar a la porta d’un avió que el va traslladar a Costa Rica amb la prohibició de tornar al seu país. Amb Morales, el mecanisme ha sigut menys esperpèntic: l’alt comandament militar li va recomanar que se n’anés perquè el Palacio Quemado sigui habitat per una dreta amb afanys de venjança.  La seva caiguda s’ha comparat més amb els cops clàssics. Només han faltat els tancs i les proclames amb música marcial.

El cas de Morales és una excepció a la regla de la inestabilitat i que té com antecedents el judici polític sense possibilitats de defensa que va treure de la presidència paraguaiana Fernando Lugo, el 2012, i el procés similar que es va dur a terme al Congrés brasiler quatre anys després contra Dilma Rousseff, malgrat l’absència de proves. En els tres casos, els Estats Units no es van demorar a reconèixer amb beneplàcit les autoritats provisionals sorgides d’un ordre institucional alterat.

Baixa qualitat democràtica

José Natanson, director de ‘Le Monde Diplomatique’, Edició Con Sud, constata que després de més de tres dècades que s’iniciés el període de recuperació democràtica a Amèrica Llatina, el poder militar preserva la seva capacitat decisòria en alguns països: «el fet que Nicolás Maduro segueixi al Govern i Evo Morales hagi sigut deposat no s’explica per la popularitat ni el respecte democràtic, majors en el bolivià que en el veneçolà, sinó pel fet que el primer controla els generals, sobretot els que compten amb maneig de tropa, i el segon, no». Ara l’oposició veneçolana espera contradir aquesta anàlisi i que es repeteixi al seu país el cas de Bolívia.

Un altre factor apareix associat a les derives institucionals. La satisfacció amb la democràcia és cada vegada menor a la regió. Només un 48% la considera una «forma preferible» de Govern. Al Brasil i Mèxic, respectivament, és amb prou feines ponderada pel 34% i 38% dels seus habitants, d’acord amb l’última enquesta de la consultora Latinobarómetro.

A diferència de Xile, l’Argentina no va esclatar als carrers sinó a les urnes i va posar fi a l’experiment neoliberal de Macri. La victòria d’Alberto Fernández, amb Cristina Kírchner com a vicepresidenta, refà el mapa polític amb una particularitat: si el 24 de novembre s’imposa la dreta a l’Uruguai, l’Argentina estarà envoltada de veïns d’un signe contrari. El brasiler Jair Bolsonaro s’ha acarnissat amb Fernández abans que l’argentí hagi assumit el càrrec, cosa que ha provocat que entre els dos països s’hagi generat una tensió inèdita. Aquesta és una altra de les novetats d’aquesta etapa de friccions que s’ha obert a la regió i que pot obrir bretxes més inquietants.