Terrorisme racista davant terrorisme gihadista: distopies paral·leles

Aparentment són com l’aigua i l’oli, mons a part i clarament antagonistes, però a l’analitzar-los amb deteniment el terrorisme racista delssupremacistes blancs i el terrorisme gihadista delsislamistes radicals comparteixen molt més que l’assassinat indiscriminat de civils en nom d’una ideologia. Tant en la metodologia com en la interpretació de la realitat, cada vegada més evident per a les forces de seguretat i els experts. Els dos tenen una visió apocalíptica del present; utilitzen internet per reclutar els seus escamots i propagar les seves idees, o es veuen a si mateixos com màrtirs disposats a sacrificar-se per una causa perquè d’altres emulin el seu exemple. El paradís d’uns és la “santedat” dels altres. El califat islàmic dels primers ésl’Estat etnocèntric i cristià dels segons. 

Els dos pols es consideren immersos en una mena de xoc de civilitzacions que reclama accions violentes i urgents per salvar la seva espècie en la gran batalla que s’acosta. Els nacionalistes blancs creuen que la seva raça és relegada per l’arribadad’immigrants, els matrimonis interètnics i els canvis demogràfics. En la propaganda o en els manifestos dels seus terroristes, parlen de “genocidi blanc” o del “gran reemplaçament”,encunyat a començaments de la passada dècada pel francès Renaud Camus i ja apuntat a ‘El desembarco’, la novel·la distòpica del també francès Jean Raspail, que descriu la destrucció de la civilització occidental per obra i gràcia de l’arribada d’immigrants del món pobre. En el gihadisme, l’obsessió passa per alliberard’“infidels”  les terres musulmanes per recuperar les velles glòries de la seva civilització.

Canales de comunicació

Uns criden a la “guerra santa”,els altres a la “guerra racial” i utilitzen internet per airejar la seva propaganda i reclutar adeptes, generalment entre la joventut més marginada, furiosa i desorientada. Els gihadistes prefereixen comunicar-se per xats com Telegram; els supremacistes, a través de 8chan o Gab, segons els experts. Els primers tenen una estructura més organitzada, amb líders coneguts com a Al Bagdadi o els difunts Bin Laden o Zarkawi. Els segons són més una hidra sense cap, a mesura que grups com el Ku Kux Klan o les Nacions Arias perdien la seva rellevància. Cada vegada més les seves accions són perpetrades per 'llops solitaris’, radicalitzats a l’ombra i amb vincles difusos en altres organitzacions. En els dos casos busquen generalment “despertar-ne” d’altres perquè s’afegeixin al moviment i emulin les seves accions. 

Notícies relacionades

Diputats britànics demanen la retirada efectiva dels títols del príncep Andreu

Juan Manuel Santos, expresident de Colòmbia: "Trump pressiona el règim de Maduro perquè negociï la seva sortida o es trenqui"

Potser el més perillós és que els dos moviments tenen camps de batalla on aprenen les tècniques del combat. Els radicals islàmics van tenir l’Afganistan en els 80, els Balcans en els 90 i Síria en l’última dècada. Els supremacistes blancs tenen Ucraïna, una guerra a la qual han viatjat 17.000 estrangers de 50 països des del seu inici, segons l’investigador Kacper Rekawek, entre aquests bastants neonazis i supremacistes. El pistoler de les mesquites de Nova Zelanda assegura haver estat a Ucraïna en el seu manifest, igual que quatre dels individus processats després de la marxa racista de Charlottesville (Virginia) el 2017. 

Potser la gran diferència entre els dos pols és el tractament que reben de les forces de seguretat i dels mitjans. Quan un jove musulmà s’immola, se li penja immediatament l’etiqueta de terrorista i se’l vincula al’ISIS  o Al-Qaeda. Quan és un xaval blanc i cristià el que comet la matança, impera la pausa i se’l descriu com un pertorbat, una poma podrida i esgarriada en un test sa.