El desassossec regna entre els espanyols que viuen a Veneçuela

Ricardo Márquez té negocis gastronòmics i una escola de cuina. Davant l’escassetat que pateix Veneçuela reconeix que fa alguna cosa més que nedar contra corrent. És tot un desafiament per al sentit comú ensenyar a preparar un plat, salpebrar-lo, seguir una recepta a ulls clucs. “A classe preparem el que es pot aconseguir, però imagini’s: només un quilo de carn costa 25.000 bolívars, més de la meitat d’un salari mínim”. Márquez és a més president del Hogar Canario de Caracas, la qual cosa li ofereix una perspectiva diferent de la crisi i el seu calat.

Per als canaris, Veneçuela és la seva vuitena illa pel pes demogràfic i cultural de la seva comunitat al país sud-americà. Les nou primeres ciutats compten amb comunitats importants. ¿Què queda enmig de la desfeta? La perplexitat. L’Hogar Canario ha expandit les seves cases d’acollida. Ofereix menjar, atenció mèdica i recreació. “És impactant quan un vellet t’assegura que ha tingut un dels dies més feliços de la seva vida perquè ha tornat a tastar el gust del cafè. I encara és més desolador si un canari de 80 anys et diu que viu a Veneçuela des de nen i que se’n torna al seu lloc d’origen perquè vol ajudar els seus fills”.

Quedar-se o fer les maletes. “Tots compartim aquest dilema”, diu Roberto González, el president de l’Hermandad Gallega.  Bona part dels seus 40.226 integrants es troben a la capital. “Enmig de tots els problemes, l’Hermandad almenys va poder funcionar com una mena d’oasi. Quan va faltar la llum i l’aigua vam oferir els nostres serveis i la possibilitat de proveir-se per cobrir les necessitats”. El quadro polític s’ha modificat des de finals de gener. No obstant, la comunitat observa els esdeveniments amb cautela. “Això ja ho hem viscut”, diu sobre l’efervescència que regna als carrers. El canvi sembla imminent “i després torna la normalitat”.Per això, els integrants de la comunitat “no saben què esperar”.

Les estratègies dels inversors

Desassossec. Inquietud. Expectativa. Incertesa. Les sensacions dels espanyols corrents no són alienes a l’univers empresarial, i més si es té en compte que Espanya és el segon inversor a Veneçuela després d’Holanda. D’acord amb el Banc Central veneçolà hi ha establertes 72 filials de firmes espanyoles, entre les quals Telefónica, la segona operadora mòbil, Repsol, Mapfre, el Santander, el BBVA, l’Editorial Planeta, Elecnor o Meliá. Si el 2015, l’any en què es va accelerar el conflicte polític, les inversions directes eren de 21.313 milions d’euros, només un any més tard, quan Nicolás Maduro va decretar l’“emergència econòmica”, aquest número es va esfondrar a 1.381 milions. La devaluació galopant explica part d’aquesta caiguda i que des de fa anys no arribin noves inversions. De les 20 missions empresarials que aterraven fins no fa gaire a Caracas s’ha passat a zero.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

La Cambra Veneçolanoespanyola d’Indústria i Comerç (CAVEC) té la seva seu al novè pis de l’edifici Parque Cristal de Chacao. Fins fa poc la seva façana resplendia. La meitat dels seus ascensors funcionen malament o no arrenquen. La CAVEC té 180 afiliats. “La majoria segueixen aquí. Una empresa molt robusta no se’n va tot i que no falten les que van reduir considerablement les seves operacions i esperen a l’evolució dels fets”, diu la seva directora executiva, Patricia Veloso. Una regla no escrita regeix a la Veneçuela present: la falta de regles clares. Fonts consultades no només parlen dels permisos interminables i les pressions d’un Estat deutor amb les empreses sinó, especialment, de la impossibilitat de planificació en un país on el poder executiu del qual ja ha gastat tot el pressupost del 2019 i on el PIB ha caigut un 60% en cinc anys. Diàriament cal modificar el full de ruta.

Dinàmica empresarial

Un espanyol resident a Caracas que coneix fil per randa la dinàmica empresarial i que per raons de cautela prefereix l’anonimat recorda que a Veneçuela tots saben quin és el diagnòstic polític i econòmic: se sap que les coses estan molt malament i es necessita un canvi.  Una altra cosa és que arribi en el temps i la forma que una part de la societat reclama al carrer. Mentrestant, a les empreses emparades amb els acords bilaterals de protecció recíproca d’inversions (APRI) no els queda cap altre remei que“esperar i veure: és la conjuntura la que s’imposa”.Malgrat la situació, les grans firmes que hi tenen inversions les tenen a llarg termini. Si bé s’ha dificultat la remissió dels beneficis a l’exterior, continuen guanyant diners. Això s’explica perquè la rendibilitat en una Veneçuela tan inestable és molt superior a la d’un altre país. “Per quedar-s’hi cal saber jugar amb aquesta baralla”,diu l’interlocutor. “Ja se sap...”.