Sense Mandeles a la vista

Dels murs existents, el més greu és el de la por. Es nodreix de desinformació i ignorància. Sobre ell es construeixen els altres, siguin físics o no. Fa 25 anys va caure el mur de l’odi a Sud-àfrica, un país de majoria negra governat per racistes blancs. L’anomenaven ‘apartheid’. Va caure i ens en sentim victoriosos, però oblidem els seus sinònims.

Entre el 26 i el 28 d’abril de 1994, gairebé 20 milions de sud-africans van votar en les primeres eleccions lliures, obertes a tots els seus ciutadans sense importar el color de la seva pell o la condició social. Va guanyar amb el 63% dels sufragis el Congrés Nacional Africà (ANC, en les seves sigles en anglès). Nelson Mandela va passar d’expresidiari a president. Va ser una revolució.

Mandela es va transformar en una icona pop global adoptada per celebritats de Hollywood i músics que cada any celebraven concerts multitudinaris per festejar el seu aniversari. El risc era reduir-lo a un producte de màrqueting instantani sense història ni context. És el referent de la lluita per la llibertat i del preu pagat per desenes de milers d’assassinats sense dret a nom i a una memòria col·lectiva.

El valor d’una imatge

Líders mundials que poc o res van dir contra l’‘apartheid’ quan iniciaven la seva etapa política s’afanaven en visitar la cel·la de Mandela a l’illa de Robben, on va passar 18 anys, per sentir durant uns segons el pes de la presó. Al món de la simulació, la imatge ho és tot.

Ens agrada tant Mandela perquè és un valor segur en un món desproveït d’ètica. Va sortir de la cel·la sense odi ni rancor, convençut de la seva missió històrica: fer caure els murs racials sense espantar la minoria blanca que era –i és– el motor de l’economia. Va ser el president de tots els sud-africans. Sembla fàcil, però és un cosa que només està a l’abast dels més grans.

No recordava ningú el passat de Nelson Mandela, quan era un dels líders del braç armat de l’ANC. Amb aquest historial de lluita, sense importar els seus mèrits posteriors, no podria haver sigut president del Govern a Espanya. Aquí, la memòria és una arma llancívola.

Altres murs que persisteixen

Han passat 25 anys, va morir Mandela sense que Sud-àfrica hagi trobat estadistes de la seva altura per fer nous passos. Democràcia és alguna cosa més que votar cada quatre anys, democràcia és tenir institucions que funcionen. Persisteix el mur de la pobresa, que també és racial. Separa els que mengen tres vegades dels qui amb prou feines tenen què emportar-se a la boca; els que disposen d’accés a medicines contra la sida i els que moren al terra com animals.

Celebrarem el final d’aquell ‘apartheid’ sense reparar en els seus sinònims, que creixen sota els nostres peus a Europa, al Pròxim Orient i als EUA, el president del qual va decidir convertir el migrant en una amenaça per a la seguretat nacional. Les nostres extremes dretes aixequen cada dia murs d’odi sense cap rubor. No els anomenem ‘apartheid’, sinó defensa de la identitat i dels costums.

Aixequem milers de quilòmetres de filats, concertines i parets de formigó per defensar-nos de la nostra por. Creix la xenofòbia en alguns països de l’Est, i a la Itàlia de Salvini i al Regne Unit aferrat al 'brexit' com si fos un bot salvavides. No és innocent ningú. Ni la UE que permet ni el Govern de Pedro Sánchez que va preferir assegurar-se els vots que sostenir els principis.

Poca o cap diferència

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

A Benjamin Netanyahu també li ha d’agradar Mandela. Però les seves polítiques contra els palestins no es diferencien massa d’aquelles que va crear l’’apartheid’ de Pretòria, que avui tant injuriem. La llei de judaïcitat, aprovada fa uns mesos pel Parlament israelià, fomenta un Estat només per a jueus que desconeix els drets dels qui no ho són. És un assumpte greu a les fronteres actuals d’Israel i ho serà més quan el Govern d’Israel decideixi annexionar-se el 80% de Cisjordània, un territori ocupat que ja és atapeït de carreteres sol per a jueus que uneixen colònies israelianes entre si, creant un mapa de la segregació.

Als israelians no els agrada projectar una imatge de país racista. Són fills i nets de perseguits pel nazisme, una ideologia que va exterminar sis milions de jueus, però trien un govern que res es diferencia en les seves declaracions i accions dels d’Hongria i Polònia. Acostumats als adjectius rotunds, com el de feixista, ens hem quedat sense paraules per explicar aquesta onada de xenofòbia i mentida massiva que ens afecta a tots, a Espanya també. Creixen a Europa les fòbies al musulmà i al jueu. Són temps perillosos. I no hi ha Mandeles a la vista.