Anar al contingut

DIFÍCILS NEGOCIACIONS

¿Per què el 'brexit' està a la corda fluixa?

Les garanties exigides per Espanya sobre Gibraltar posen en perill la firma de l'acord

Marta López

¿Per què el 'brexit' està a la corda fluixa?

JUSTIN TALLIS

Després de gairebé dos anys d’intenses negociacions iniciades el març del 2017, quan el Regne Unit va activar l’article 50 del Tractat de Lisboa, pel qual informava els seus socis del desig d’abandonar la UE, arriba l’hora de la veritat, en què les dues parts –els Vint-i-set i Londres– han de firmar el seu tractat de divorci amistós, perquè entri en vigor la mitjanit del 29 el 30 de març.

En tot aquest temps, mentre la UE ha actuat com un bloc sense fissures, les divisions han consumit els britànics. Però ara, les garanties exigides per Espanya sobre Gibraltar posen en perill la firma de dos documents: el tractat de sortida i la declaració política sobre la relació futura.

L'acord del divorci

L’acord de divorci de la UE i Londres és un text amb valor jurídic vinculant de 585 pàgines, 185 articles i diversos protocols que regulen els termes de la separació. Ha estat negociat per Michel Barnier i les autoritats britàniques. Aquest text és el que estableix que el Regne Unit continuarà en una unió duanera durant un període transitori –des de la sortida el 30 de març del 2019 fins al 31 de desembre del 2020– que pot ser prorrogat si en aquest temps no s'arriba a un acord sobre la futura relació.

Amb la permanència de tot el Regne Unit en la unió duanera s'aparca almenys durant el període transitori el que va ser el gran escull de la negociació: com evitar una frontera entre Irlanda del Nord (que pertany al Regne Unit) i la República d'Irlanda (membre de la UE). El text regula també els drets dels ciutadans –comunitaris al Regne Unit i britànics als països de la UE– i la factura a abonar per Londres a la UE. 

Pel que fa a Gibraltar, es recull en un protocol de vuit pàgines i sis articles que estableix les bases de la cooperació administrativa que Espanya i les autoritats del Penyal hauran de mantenir en temes com els drets dels ciutadans, la fiscalitat, el tabac, el medi ambient, la pesca, la cooperació policial i duanera. Les dues parts, Espanya i el Regne Unit, subscriuen aquest protocol i han firmat aquesta mateixa setmana diversos memoràndums de suport. El Govern espanyol desconfia, però, de l’article 184 del tractat, un text curt molt genèric que, segons Espanya, pot donar a entendre que l’estatus del Penyal serà negociat com a part integral del Regne Unit.

La declaració política

El Tractat de sortida va acompanyat d’una declaració política sobre la futura relació del Regne Unit i la UE amb l’objectiu que sigui com més «àmplia, ambiciosa i flexible» millor. Es tracta d’un document de 26 pàgines i 147 punts que estableix les bases de la futura cooperació entre els Vint-i-set i Londres, una vegada acabi el període transitori. 

A l’esborrany de declaració consensuada entre Brussel·les i Londres no s’esmenta ni una sola vegada Gibraltar i aquest punt és el que disgusta Espanya, que exigeix que quedi clar en aquesta declaració que el que tingui a veure amb el futur de Gibraltar sigui fruit d’una negociació directa entre el Regne Unit i Espanya i no entre la UE i el Regne Unit.  Des de la Comissió Europea s’argumenta que aquesta és l’orientació amb què ha treballat Michael Barnier per al divorci: que els acords als quals puguin arribar Brussel·les i Londres a partir de la retirada han de comptar amb el vistiplau d’Espanya. I s’insisteix que aquest principi va ser assumit pels estats membres en la cimera de l’abril del 2017.

Brussel·les és reticent a retocar l'acord de sortida i la declaració política que ja tenen l'aval de Londres. Sí que s'avé a oferir garanties addicionals que Espanya reclama per escrit. Aquestes garanties podria ser un annex a l'acord de sortida, que tenen caràcter jurídic vinculant.

El veto d'Espanya

El Govern espanyol amenaça de no votar a favor de l’acord de sortida del ‘brexit’ si no se satisfan les seves pretensions sobre Gibraltar. Però, ¿significa això un veto espanyol? No, tècnicament. Un 'no' espanyol aquest diumenge suposaria que la cimera podria acabar sense un document de conclusions de suport a l'acord del 'brexit'. La ratificació definitiva de l’acord es produeix en el Consell de Ministres d’Exteriors per majoria qualificada –voten a favor el 55% dels estats membres o els que voten a favor representen el 65% de la població de la UE – prèvia aprovació al Parlament Europeu.  No obstant, malgrat no poder parlar de veto espanyol, aquest escenari trencaria amb la tradició de consens amb què es prenen les decisions importants a la Unió Europea.

Un estudi del Reial Institut Elcano titulat 'España ante el Consejo Europeo del brexit' apuntava aquest divendres a una altra possibilitat: que els estats membres argumentin que  "estan en joc interessos molt importants" i "que la discussió ha de prosseguir fins a aconseguir un acord per unanimitat". Segons els estudis del 'think tank',  "aquest argument no seria descartable si la situació s'enverinés".

En el Parlament britànic

Però si el Tractat del 'brexit' supera amb èxit aquest cap de setmana, res no estarà decidit encara, ja que quedarà la prova més difícil: Superar el tràmit en el Parlament britànic, on la primera ministra necessita 326 vots per tirar-lo endavant. La votació s'ha de produir abans de l'aturada nadalenca el 20 de desembre i els números no li surten a Theresa May. La primera ministra governa amb el suport dels 316 diputats 'tories' i 10 del Partit Unioninista de l'Ulster (DUP), just la majoria absoluta de la Cambra

Però almenys 40 diputats conservadors s'han manifestat en contra de l'acord per considerar que pot mantenir el Regne Unit per temps indefinit en la unió duanera sense veu i sense vot, els unionistes del DUP s'oposen taxativament per considerar que ofereix un tracte diferenciat a Irlanda del Nord –que tindria també alineament regulador amb el mercat únic comunitari, tret que el Regne Unit i la UE trobin una solució alternativa– i els laboristes també ho rebutgen. Un rebuig del Parlament britànic pot portar a l’escenari més temut per les dues parts: a una sortida sense acord.