Duque assumeix el poder a Colòmbia enmig de desafiaments i incògnites

Als 42 anys i sota el cel plomís de Bogotà, Iván Duque va complir aquest dimarts el seu somni infantil: governar Colòmbia. Va assumir amb el desig de ser “el president dels acords”. Segons Duque, si els colombians s’uneixen “són capaços d’aconseguir proeses que ni el realisme màgic pot imaginar”. Deu caps d’estat i delegats de 17 països van participar de la cerimònia de traspàs de comandament entre Juan Manuel Santos i l’economista que amb el padrinatge d’Álvaro Uribe li va guanyar les eleccions a Gustavo Petro. El president del PP, Pablo Casado, també va assistir a la cerimònia.

Poques hores abans d’iniciar-se la celebració, un sisme de 5,8 graus va sacsejar al centre de país. Les vibracions van arribar fins a Bogotà. No van faltar els colombians que el van sentir en clau política: el retorn al poder de la dreta també arriba amb el presagi de sacsejades. El principal temor té a veure amb el futur de l’acord de pau firmat el 2016 amb les FARC. Duque va anticipar que intentarà “corregir els errors estructurals” que la dreta ha trobat en els acords que va firmar el seu antecessor amb les FARC. Les víctimes, va dir, han de tenir reparació moral, material i econòmica “efectiva” dels seus victimaris. L’exguerrilla li va demanar mantenir “la sensatesa”. El president va dir que es prendrà 30 dies per decidir si negociarà amb l’ELN, l’última guerrilla operativa.

El primer dilema

Durant el seu discurs inaugural va cridar a “assenyalar” i “perseguir” els corruptes amb penes severes. No van faltar els qui van pensar com seran a partir del seu postulat les relacions amb el veritable líder de la dreta colombiana. "Uribe, ¿el poder a l’ombra?", es va preguntar el diari 'El Espectador'. A Duque se li planteja un inesperat problema: ser completament fidel al seu mentor a o les institucions. La setmana passada, el Tribunal Suprem de Justícia va obrir una investigació en contra de l’expresident (2002-2010) per presumpte suborn i frau processal. La causa s’imbrica al seu torn amb les accions en els anys 90 de les bandes paramilitars.

Les últimes hores de Santos

Santos deixa la presidència amb un país en creixement (s’espera una alça de 2,7% el 2018), amb més infraestructura i en mig d’un nou conflicte diplomàtic amb Veneçuela. Nicolás Maduro l’ha vinculat amb el fallit atemptat en contra seu. El dirigent abandona el Govern amb una baixa popularitat. D’acord amb la firma Gallup Poll, un 59% dels consultats desaproven la seva gestió. Haver forjat l’acord de pau li ha donat un premi Nobel. Però, internament, el seu prestigi s’ha vist corroït per diferents circumstàncies. No han sigut menors els atacs d’Uribe. 

Una violència que no cessa

D’altra banda, el final de conflicte armat no ha significat un fre a la violència política de les bandes d’extrema dreta. Al llarg del 2018 han sigut assassinats 123 líders socials, segons l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepaz). Entre el 2009 i el 2017 van perdre la vida 564 dirigents comunitaris. Duque no va passar per alt aquest drama i va advertir que “els violents mai guanyaran espai en aquesta democràcia”. Va al·ludir clarament a les “bandes criminals” amb “capacitat de mal”.

En una columna publicada al diari de Bogotà ‘El Tiempo’, sota el títol de ‘Santos, l’odiat’, Juan Carlos Vélez va provar de preguntar-se les raons d’aquesta rancúnia social malgrat les millores macroeconòmiques i d’infraestructura. I no va trobar una resposta convincent.“Perquè Santos creui el llindar cap al reconeixement intern passaran dècades", va escriure. De moment, Santos ja va avisar no serà "un fibló al clatell del meu successor". Només va demanar una cosa: "Cuidar la pau".