De novici budista i entrenador a heroi a la cova de Tailàndia

¿És l’insensat que va empènyer els nens a una mort probable o l’artífex que l’evitessin? Sobra la disjuntiva: l’entrenador va ser tots dos. El debat, doncs, és què pesa més en el balanç. Tailàndia no dubta: Ekkapol Chantawong, àlies Ek, és l’heroi que exigeix qualsevol epopeia i la premsa local encadena panegírics. “¿N’haurien sortit sense la seva ajuda? ¿sense els seus exercicis de meditació?  Estima aquests nens més que a la seva vida”, conclou la seva tia, Tham Guntawongse.

Els submarinistes i els nens descarten un final feliç sense ell. Ek va racionar les poques llaminadures que portaven i va sacrificar la seva ració, els va animar a beure l’aigua de pluja per les parets de la cova en lloc de l’estancada i va aturar els atacs de pànic, desesperació i claustrofòbia. Va compartir amb els dotze nens els exercicis de meditació apresos com a novici a un temple budista. No només van servir per preservar el seu assossec mental sinó perquè es mantinguessin quiets i consumissin menys oxigen. Els nivells a la galeria van arribar a caure al 15%, molt per sota del 21% que exigeix la respiració humana òptima i pròxims al 12% que s’estimen perillosos per a la vida humana. Va sortir l’últim dia de la cova, per darrere dels més febles. El relat l’ha empès a l’altar dels herois nacionals. Ja ningú recorda que la policia es plantejava en els primers dies acusar-lo de posar els nens en perill.

A la biografia de l’entrenador de futbol s’estrenyen les dissorts. És el seu segon driblatge a la mort en només 25 anys. Una epidèmia es va endur el seu germà de set anys, el seu pare i la seva mare quan Ek a penes tenia 10 anys. La seva família llunyana va deixar aquell nen descrit com “trist i solitari” a càrrec d’un monestir budista i allà va seguir amb la seva túnica safrà i les seves pregàries fins a complir la vintena. La malaltia de la seva àvia el va obligar a penjar els hàbits abans de l’ordenació per cuidar-la. Va baixar a Mae Sai (província Chiang Rai) per començar de nou, aferrat encara a l’espiritualitat. “Passava la majoria del temps al monestir, ajudant a elaborar ornaments florals o les bosses que després venia al mercat. És un noi molt senzill. El seu únic vici són les cotnes cruixents de porc”, contínua Tham.

Mentor espiritual

És la seva tia en el sentit elàstic de la zona, sense vincles de sang. Tham el va acollir moguda pel seu drama personal i la seva bonhomia. Quan Ek no dormia al temple ho feia a casa del seu fill, alhora mentor espiritual i millor amic. Aquell 23 de juny havien quedat per sopar i Ek es va retardar per primera vegada. Poc després es va saber que havien trobat les sabates i motxilles del grup a la boca de Tham Luang.

La carta que va escriure Ek a la caverna anava dirigida a la seva tia. També hi pregava el perdó dels pares dels nens i prometia cuidar-los fins al final. Els pares van contestar eximint-lo de responsabilitat. Els amics d’Ek han assegurat que abrigarà un sentiment irresistible de culpa.

Als nois dedicava el gruix del seu temps des que l’equip de futbol Senglars Salvatges li va oferir el lloc d’entrenador ajudant. Molts dels jugadors venen de les famílies més pobres d’una regió no especialment pròspera i aquest desemparament en va enfortir els vincles. Ek pertany a l’ètnia Tai Lue, provinent de la província birmana de Shan, i, com tres dels nens atrapats, no té la nacionalitat tailandesa. Són apàtrides.

Llaços de companyonia

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Expliquen al seu club que emfatitzava la forma física i que no costava veure’ls corrent, amb bicicleta o nedant al riu. I sí, també els portava a Tham Luang. La seva pàgina de Facebook mostra diverses fotos d’Ek amb nens a la cova dos anys enrere. Els companys d’escola explicaven aquesta setmana que la cova és un lloc de jocs recurrent. Allà demostren la seva homenia, allà segellen els seus llaços de companyonia.

Un noi d’uns vint anys sense família ni país va obligar dotze xavals d’entre 11 i 16 anys a sobreviure durant 16 dies a una cova sense llum ni menjar ni aigua.  “Tots els que el coneixem sabíem que sortiria amb els nens. No és un heroi, només intenta fer les coses el millor que sap”, remata la seva tia.