Europa externalitza el control de fronteres

La pràctica de subrogar serveis s’ha normalitzat de tal manera que sembla improbable trobar una situació que sorprengui. Fins a topar amb una pràctica que no impulsa una empresa, sinó un conjuntd’estats, i constatar que, aquesta vegada, l’objectiu no atén interessos econòmics, sinó geopolítics. Ho pateixen, sense ser conscients, milions de persones que marxen dels seus països fugint de la mort i la barbàrie. Ho constaten durant el trànsit per països desconeguts, aquells que imaginaven com un simple tràmit en el seu anhelat viatge a Europa però que es converteixen en un obstacle majúscul, o definitiu. La UE ha apostat per la subtil estratègia d’externalitzar la seguretat i el control fronterer en països aliens al seu territori, aliats que actuen com si els refugiats pretenguessin assentar-se al seu propi territori. Però, no. Aquest zel intens està incentivat per Europa, que allarga la seva ombra milers de quilòmetres per evitar que la caravana de la desesperació arribi a les seves costes.

"La UE demostra una obsessió cada vegada pitjor amb els fluxos migratoris des que es va firmarl’acord de Schengen [que suprimia les fronteres entre estats europeus i intensificava el control respecte a tercers països]. Comporta un canvi d’estratègia respecte a la immigració, deixant en segon plal’enfocament humanitari per abordar-lo des del punt de vista de la seguretat. Cada vegada fa servir més mitjans i personal militars per afrontar-lo", descriu Mark Akkerman, autor de l’informe Expandint la fortalesa, que descriu les polítiques d’externalització de fronteres de la UE.

Una obstinació "provocada", que no "es pot atribuir a gent que ha perdut el nord", destaca Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, que impulsa l’informe conjuntament amb el Transnational Institute i Stop Wapenhandel, la campanya holandesa contra el comerç d’armes. "S’ha creat una narrativa per justificar la necessitat de destinar recursos per combatre la immigració, quan l’autèntic repte no és defensar-se d’una amenaça irreal, sinó garantir una bona convivència als països d’acollida. Aquesta perspectiva només interessa a companyies de vigilància, armamentístiques i auditories de seguretat. S’obre una veta de negoci que no existia anteriorment", revela Calvo. L’anàlisi assenyala, entre d’altres, el gegant armamentístic francès Thales i la companyia Airbus, "grans exportadors d’armes" a països en conflicte; així com empreses proveïdores d’equips biomètrics i d’identificació, com l’alemanya Veridos i la francesa OT Morpho.

Acceleració

El procés s’ha accelerat especialment des del 2011, quan va esclatar la Primavera Àrab i es va escampar el temor d’Europa que "augmentés notablement el nombre de refugiats", destaca Akkerman. "Aquell any la UE adopta l’enfocament global de la migració i la mobilitat, i s’aposta per l’externalització del control, quan abans l’atenció se centrava en el retorn d’aquestes persones: aconseguir que tercers països col·laboressin en les deportacions emeses des d’Europa", remarca el membre de Stop Wapenhandel. Una col·laboració en què destaquen països com Turquia, Líbia, Egipte, el Sudan, Nigèria, Mali i Mauritània, avalats no només per la UE, sinó en algun cas també per iniciatives estatals de França, Alemanya, Itàlia o Espanya.

El suport que ofereix Europa a aquests països inclou una amplísima gamma de productes i serveis, com eines de vigilància, vehicles i sistemes d’identificació. Instruments que la majoria d’estats receptors utilitzen com a elements de repressió interna, fet que dona peu al doble discurs de Brussel·les. "Oficialment, la UE afirma que s’han d’evitar aquestes pràctiques poc democràtiques, però després ignora abusos flagrants que aviven conflictes en tercers països. En la seva obsessió migratòria, legitima i enforteix les males pràctiques de règims autoritaris, sense abordar l’autèntic problema: els motius que empenyen  la gent a migrar", explica Akkerman.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

 L’informe assenyala 35 països com a col·laboradors amb la UE i la seva política d’externalització, i en considera la majoria règims opressors o amb nombroses deficiències democràtiques. Un caldo de cultiu que empitjora les penoses condicions en què es desplacen els refugiats. "Hi ha un seriós retrocés en matèria de drets humans, no tenen drets allà on van, fins i tot en alguns països com Líbia hi ha mercatsd’esclaus", revela Calb. Adversitats i riscos afegits que els porten a emprendre noves rutes, "més perilloses" i controlades per màfies de persones, que empitjoren notablement el seu periple. Augmenta, així, la mortalitat en els trànsits migratoris.

Circumstàncies que no canviaran "mentre la UE segueixi concebuda com una unió d’estats i no de persones", exposa Calb. "Es necessita més democràcia a Brussel·les, i així seguirà mentre el Parlament, l’òrgan que representa els ciutadans, tingui menys repercussió que els ‘lobbies’, que des de l’ombra exerceixen una gran influència sobre la Comissió i el Consell Europeu."