31 d’oct 2020

Anar al contingut

El trauma dels rohingyes: pintant l'home dolent

Els refugiats fugits de Birmània arrosseguen greus problemes psicològics

RICARD GARCIA VILANOVA / COX' BASAR

El trauma dels rohingyes: pintant l'home dolent

Nur Mohammad, de 65 anys, fa un mes que té malsons i gairebé no pot menjar. Va decidir visitar el psicòleg de Metges del Món. «Fa tres dies que tinc la mateixa visió. Estic amb els meus amics al meu poble, xerrant, fent broma, però llavors apareix l’exèrcit birmà disparant i tots morim».

Diu que se sent millor quan surt de la consulta, que es troba ubicada a l’entrada del camp de Jamatoli i on es distingeix un cartell en què es llegeix Salut Mental. Tot i així, són pocs els que van a buscar ajuda psicològica perquè és un estigma entre la comunitat rohingya. «Es pensen que parlem de bojos, i creuen que ells no ho necessiten», relata la psicòloga de Metges Sense Fronteres Juliana Puerta. «Viure experiències traumàtiques no vol dir estar traumatitzat. Però si els símptomes perviuen llavors sí que s’han de tractar», afegeix aquesta colombiana de 35 anys.

«Els símptomes són sempre al·lucinacions, addiccions. Ploren sense saber per què, no poden dormir, tenen malsons, flashbacks, s’enfaden sense motiu», explica el doctor Safi Ullah. Però no totes les persones ho canalitzen de la mateixa manera.

Paralítica pel trauma

El cas més greu que recorda Puerta és el d’una mare cap de família amb set fills al seu càrrec, que va quedar paralítica pel trauma psicològic. «Els metges li miraven les cames però no tenia res, simplement que les seves cames van deixar de caminar i els seus fills la van haver de portar en una cadira de bambú». Després de diverses sessions de salut mental, va mostrar signes de recuperació i «va començar a fer uns primers passos amb l’ajuda d’un bastó».

Save the Children té presència en tots els camps des de l’inici de la crisi amb projectes centrats en la protecció de menors, el col·lectiu més vulnerable als camps. El 55% dels refugiats –uns 450.000– són nens, que segueixen malvivint entre brots de diftèria i diarrea. S’han donat més de 157.000 casos de malnutrició severa o aguda.

Al camp de Kerantoli, un dels més abruptes que hi ha a Cox’s Bazar, una trentena de nens estan en cercle amb diversos llapis de colors i paper, supervisats per monitors. Molts d’aquests nens han patit una evolució des de la seva arribada. «Al principi no els agradava pintar amb el color vermell perquè a Birmània van veure massa sang. Estem treballant perquè entenguin que aquí poden fer servir tots els colors, que no hi ha res a témer perquè estan segurs», explica Keya, de 21, bangladeshià i una de les monitores que treballen diàriament en aquest camp.

Després d’una lliçó de l’abecedari en anglès, els deixen dibuixar lliurement. D’aquesta manera els monitors poden avaluar el grau d’afectació que tenen en funció del que mostrin als seus dibuixos. Keya es fixa en Mohammad, de 5 anys (el nom no és real per protegir el menor), que en comptes de jardins i flors, dibuixa amb el retolador negre un home armat.

Temes: Rohingyes