Kosovo, 10 anys en construcció

Aquesta informació es va publicar el dia 16/02/2018. El contingut fa referència a aquesta data.

El 17 de febrer del 2008, avui fa 10 anys, el Parlament de Kosovo va declarar la independència i la fins llavors província de Sèrbia es va convertir en l’Estat més jove d’Europa. Formalment i jurídicament, va ser una declaració unilateral, però a la pràctica no feia més que institucionalitzar una realitat preexistent que, a més, comptava amb un considerable suport internacional.

La independència no ha sigut cap panacea, però tampoc ho era la seva situació anterior. Kosovo era el territori més pobre de la federació iugoslava i continua sent el país més pobre d’Europa. Possiblement és també el més corrupte, encara que, als Balcans no li falten competidors en aquest aspecte: Bòsnia i les dues entitats que la componen no es quedarien gaire enrere. L’economia kosovar i les seves perspectives de futur presenten llums i ombres.

Per entendre com va arribar fins aquí és imprescindible una ullada al passat recent, que explica per què la independència unilateral de Kosovo, en el fons, no va ser tan unilateral. El president serbi, Slobodan Milosevic, va abolir el 1989 l’autonomia de Kosovo (on el 80% de la població era albanesa) i va donar així el tret de sortida al procés que conduiria a la desintegració de Iugoslàvia. Finalitzades les guerres de Croàcia (1991-95) i Bòsnia (1992-1995) –que, igual que Eslovènia, s’havien convertit en estats independents–, l’escenari bèl·lic es va traslladar a Kosovo: entre els anys 1998 i 1999 la guerrilla separatista albanokosovar i les forces de Sèrbia van lliurar una guerra que va causar 13.000 morts, la gran majoria (11.000) albanokosovars, al mateix temps que un milió de refugiats fugien a Albània i Macedònia.

La intervenció

Les matances reiterades de civils i els trens plens de refugiats i/o expulsats que evocaven imatges del període més negre de la història europea contemporània van mobilitzar un Occident que arrossegava molt mala consciència perquè la seva intervenció a Bòsnia havia arribat massa tard. Després d’una conferència de pau fallida a la ciutat francesa de Rambouillet i l’enèsima massacre a Kosovo (a Rakac, 45 albanokosovars assassinats) l’OTAN va intervenir amb una campanya de bombardejos (en territori kosovar, però també a tot Sèrbia, inclosa la capital, Belgrad) que va durar 78 dies: del 24 de març al 10 de juny de 1999. El resultat va ser la retirada de totes les forces militars i policials sèrbies de Kosovo i l’establiment d’una força internacional (Kfor) liderada per l’OTAN. La història havia canviat per sempre.

Perquè des d’aquell mateix moment, amb tot el que havia passat i havent sigut el poder serbi expulsat de Kosovo per l’OTAN, resultava inimaginable pensar que la província tornaria a ser governada efectivament des de Belgrad. Per això, el Consell de Seguretat va aprovar l’establiment d’una administració provisional de l’ONU per a Kosovo (UNMIK) el mateix dia que l’OTAN va posar fi als bombardejos.

No obstant, l’ONU va iniciar un nou procés de negociació entre Belgrad i Pristina i en va encarregar la mediació a l’expresident finlandès Martti Ahtisaari que, el 2007, en un informe al Consell de Seguretat, va recomanar la independència, sota supervisió internacional, com «l’única opció viable per a Kosovo». L’oposició de Rússia, aliada de Sèrbia, va impedir que el Consell de Seguretat avalés la proposta. 

Reconeixements 

Notícies relacionades

Mor una dona de 80 anys després de ser oblidada per un creuer en una illa remota d’Austràlia

Xi i Trump segellen un armistici comercial mentre esquiven assumptes sensibles

És en aquest marc que Kosovo va proclamar la independència. Gairebé immediatament, els EUA i la majoria de països de la UE van reconèixer el nou Estat. Avui dia, 113 dels 193 membres de l’ONU l’han reconegut, inclosos 23 dels 28 països comunitaris. Però hi ha absències notables, com Rússia i la Xina. Els cinc membres de la UE que no la reconeixen són Espanya, Grècia (com Rússia, aliada de Sèrbia), Xipre, Bulgària, Romania i Eslovàquia. El 2010, Kosovo va rebre un reconeixement quan el Tribunal Internacional de Justícia va dictaminar que no havia violat la legalitat internacional al proclamar-se independent. 

El 2015, Kosovo va fer un altre pas endavant, al firmar l’Acord d’Estabilització i Associació amb la Unió Europea, una fórmula que Brussel·les reserva als estats veïns precandidats a l’adhesió. La UE també exigeix a Sèrbia la resolució del contenciós amb Kosovo com a condició sine qua non per a la seva pròpia adhesió.