MEMÒRIES D'ÈXIT
Virginia Vallejo: "Vaig estimar Pablo Escobar, però això no em converteix en la seva còmplice"
La revista 'Mujer hoy' entrevista la periodista que va mantenir un idil·li amb el narco colombià
a
La psicoanalista i escriptora Mariela Michelena entrevista per a Mujer hoyMujer hoy la dona que va estimar el monstre. Un idil·li digne de telenovel·la, entre la presentadora més famosa de Colòmbia i el líder del càrtel de Medellín, que ha sigut portada al cine per Javier Bardem i Penélope Cruz.
Una dona intel·ligent i guapa triomfa a la televisió. Un home poderós queda subjugat a través de la pantalla i organitza una trobada per conèixer-la en persona. No és l'única història d'amor que comença així, però avui parlem de la que va unir la periodista colombiana Virginia Vallejo (Cartago, 1949) i un dels narcos més mediàtics de la història: Pablo Escobar. Ella li regala un reportatge que exalça les seves obres benèfiques i el situa, per primera vegada, en l'escena pública. Ell correspon amb una quantitat indecent de roses vermelles i una oferta difícil de rebutjar. La resta de la història s'estén durant els cinc anys més sagnants del narcotràfic a Colòmbia i està recollida a Amando a Pablo, odiando a Escobar' Amando a Pablo, odiando a Escobar(Planeta), les memòries de Virginia Vallejo, que, després del seu llançament, han sigut el llibre en espanyol més venut dels Estats Units i que ara es publica aquí.
Escriptora, personatge, dona
Virginia viu a Miami des que el 2006 la DEA (l'agència que lluita contra el narcotràfic als EUA) li va oferir asil com a testimoni protegit. I en persona, com en el seu llibre, es revela com un personatge ple de matisos i, difícil d'encasellar. Una dona amable, d'una educació exquisida, culta, intel·ligent i ràpida, que segueix sent guapa i cuida molt tots els detalls: el mateix to coral als llavis i a les ungles, un vestit jaqueta impecable, unes arracades importants i un perfum car. Domina l'ofici periodístic com si se l'hagués inventat i, al llarg de la trobada, es manté fidel als consells que ella mateixa li donava a Pablo Escobar per enfrontar-se a una entrevista: “Tingues sempre un missatge important, no contestis al que el periodista et pregunta i digues només el que vols dir”.
Davant meu tinc una escriptora, un personatge i, sobretot, una dona. L'escriptora em parla de l'estil directe que ha decidit utilitzar en el llibre: “Parlo en primera persona i en present perquè compto amb la vena vouyeuristadel lector i l'obligo a veure de prop les emocions, la felicitat, i l'horror.” En efecte, la seva prosa atrapa des del primer alè, la sang t'esquitxa i la crònica rosa t'embafa, en la mateixa mesura que la corrupció generalitzada t'acaba asfixiant.
Abans deLoving Pablo, [adaptació del seu llibre al cine per Fernando León de Aranoa, protagonitzada per Penélope Cruz i Javier Bardem, que s'estrena el 8 de març], la seva història ha ocupat un lloc estel·lar en altres ficcions d'èxit, com Narcos,Narcos iPablo Escobar, el patrón del mal'. ¿S'hi ha sentit identificada?
"Jo era el trofeu màxim: guapa, intel·ligent i famosa. Ell només tenia diners i necessitava posseir-me"
“El meu llibre és rigorós, es veu créixer Pablo com una bola de neu, de ser un home humil… ¡No! –es corregeix– d'humil no en va ser mai. De ser un home de classe baixa, molt recolzat per la seva mare des de petit en les seves picardies, passant per la seva vena filantròpica, quan reparteix diners entre els pobres, fins a convertir-se en un animal, en un monstre. Els meus advocats m'han prohibit que parli deNarcos. Però aquestes sèries són una porqueria. Són ficció, pura ficció. La protagonista deNarcosno s'assembla a mi en res. És una mulata, interessada, que a més mor en la sèrie i ja ho veus, jo segueixo ben viva… A Narcosno hi ha amor; en la història que jo explico, en la història que jo vaig viure, sí. Pablo em tractava com a una reina i em va adorar. Aquestes històries mal explicades només donen la imatge d'un Pablo delinqüent. En el meu llibre hi ha una història d'amor”.
És inevitable preguntar-se què buscava una dona com Virginia Vallejo, que tenia el món als seus peus, en un home com Pablo Escobar. I la resposta la podríem trobar en aquesta frase del llibre: “Res fa bategar més un ego que trobar-se amb un altre de la mateixa mida (…) i dominar-lo.” En les seves pàgines assistim a una trobada entre titans. Pablo arriba a comparar Virginia amb Manuela Sáenz, l'amant de Bolívar, i ella encarna gustosa aquest paper: alliberadora del llibertador, mestressa de l'amo. Des d'aquest lloc, veiem Virginia desplegar els seus superpoders: bellesa, intel·ligència i contactes.
La seva relació està plena de contrastos. Ella venera, tem i obeeix Pablo com una serva un déu, i simultàniament el tracta amb condescendència, com una mare un nen. “Sí, quan vaig conèixer Pablo era com un nen gran a qui jo volia cuidar i protegir. Jo havia sortit amb els homes més rics i cultes de Colòmbia, dels quals tenia molts per aprender. Pablo només tenia diners i poder. Així que vaig intentar ensenyar-li modals perquè es mogués millor amb la premsa, però no va aprendre res.”
"'Mijito, haga plata'"
El vincle paradoxal, i la inclinació a disminuir els defectes de l'estimat és comuna a moltíssimes relacions; no obstant, en el cas de Virginia i Pablo és més punyent. “L'amor ens fa bons”, diu Virginia. I cecs, afegeixo jo. En el llibre, la veiem justificar el seu amant, perdonar-lo, passar per alt l'assassí despietat que era “Escobar”, per seguir estimant el “Pablo” bo que estava en el seu cap. “Sí, jo em vaig enamorar d'un home generós, que repartia els seus diners entre els pobres. Pablo sempre va ser un petit delinqüent. La seva mare li perdonava tot i l'animava a delinquir: “Mijito, haga plata como sea”.
De petit robava làpides, les polia i les revenia per als mateixos morts. Quan es va obsessionar amb el tractat d'extradició amb els EUA, va voler fer agenollar l'Estat a qualsevol preu, i es va convertir en un terrorista”. Virginia descriu en el llibre com “Pablo” es transforma en “Escobar”, malgrat que ella intenta persuadir-lo: “Fes el que saps fer –li diu–. Tu no ets un terrorista, tu ets un narcotraficant”. ¿I quina seria la diferència?, li pregunto: “La diferència és la dinamita –diu amb convicció–. El narcotraficant mata l'enemic i el terrorista mata indiscriminadament. El meu propòsit no era redreçar-lo, sinó salvar-li la vida. Amb Pablo no podia fer servir els arguments d'una esposa convencional, o d'un capellà. Havia de fer servir arguments criminals, que eren els únics que ell entenia. Em preocupava la seva supervivència, no les seves qualitats morals. Pablo i jo teníem codis ètics molt diferents. Compartir els codis ètics seria l'ideal, però en la vida les coses gairebé mai són ideals... Jo l'estimava. Però estimar-lo no em converteix en la seva còmplice. Les presons estan plenes de delinqüents que tenen amigues, amants, dones que els estimen. Aquestes diferències ètiques van ser cada vegada més evidents i Pablo va començar a espantar-me. Era un tren desbocat que només es podia estavellar. Jo vaig començar a entreveure el seu destí. I ell també. Era un home despietat. Crec que no em va matar perquè necessitava que jo escrivís la seva biografia”.
Aquesta història d'amor que produeix alhora nàusees i fascinació, queda reflectida en una escena esgarrifosa: Pablo desplega un joc eròtic amb una pistola com a protagonista. A continuació, li confessa a Virginia que ha matat més de 200 persones, i llavors ella, commoguda, li entrega les claus de casa seva i s'ofereix a salvar-lo. Virginia es justifica amb una frase contundent: “La dansa de la vida i de la mort és la més voluptuosa i eròtica de totes”. La banda sonora d'aquesta història només podia ser una ranxera.
Punt final
Per a qualsevol observador imparcial, Pablo Escobar feia temps que era cada vegada més “Escobar” i menys “Pablo”. També l'amor de Virginia va tenir un punt final. I aquest límit no va tenir res a veure amb la transformació del delinqüent a escala humana, en aquell monstre de dimensions inabastables que era Pablo Escobar. La línia vermella va ser una altra. Virginia va deixar definitivament Pablo quan va saber que havia comprat un collaret de maragdes per a una altra dona. “A mi no m'interessaven les joies –ens explica–. Però, ¿com no m'havia de fer mal que li regalés joies a una altra dona? ¡A una reineta de corona de llauna! Els mafiosos col·leccionen reines de bellesa com si fossin cavalls de raça. La dona és un trofeu per exhibir davant d'altrescapos. Regalar un collaret de maragdes no és amor. És un premi de cap de setmana. En canvi, a mi no em va regalar mai una joia. Pot ser que hi hagués una mica de ressentiment social en aquesta diferència.
Quan Pablo em va conèixer, jo era una dona autosuficient, amb una carrera de presentadora, i de bona família. Em relacionava amb els homes més rics i importants del país. Ell sabia d'on venia jo, i sabia d'on venia ell. Jo era el trofeu màxim: guapa, intel·ligent i famosa. Ell era un desconegut i necessitava posseir-me i dominar-me. Volia saber si jo l'estimava. I sí, l'estimava i no li vaig demanar mai res. Quan li vaig demanar que em salvés dels seus enemics i m'ajudés a escapar de Colòmbia, no em va deixar sortir. Em va dir: “Has de mirar l'horror que ve ara.”
Virginia no només va presenciar l'espectacle sagnant generat per Escobar, sinó que va ser perseguida, amenaçada de mort per ell i pels seus enemics i es va quedar sense feina. Va pagar un preu molt alt. No obstant, amb prou feines esmenta en el llibre la seva família. “No tinc família –confessa, en un to diferent del que ha mantingut al llarg de l'entrevista–. Naturalment que als meus pares no els vaig explicar mai la meva relació amb Pablo. ¡Per Déu, quina vergonya! Els meus pares eren uns beats, fanàtics religiosos. El meu pare era un tipus molt estrany. Molt fred. Crec que no em va estimar mai. Va deixar de parlar-me perquè no m'havia casat per l'església i m'havia divorciat, i això a Colòmbia era un escàndol. Abans de conèixer Pablo, ja em tractaven com si no fos part de la família. Jo era la gran i els meus tres germans van aprendre a no estimar-me. Avui, no tinc ni els seus telèfons. Ni tan sols em van avisar quan va morir la meva mare. Me'n vaig assabentar perquè vaig somiar amb ella, vaig mirar a internet i vaig saber que havia mort mesos abans”.
Estranyada pel to personal que adquireix l'entrevista, s'interromp i em pregunta: “¿Estàs escrivint la meva biografia? ¿Tu ets psicòloga o què?”. Després de reconèixer l'encertat de la seva intuïció, continua la seva confidència: “Ja ho veus, no va ser una bona infància. No recordo ni un petó dels meus pares. No sé si és que en aquella època i amb aquest model d'educació tan estricte l'amor no existia o no s'expressava. No ens faltava de res. Suposo que ens estimaven, però no ho demostraven.”
"Vaig mirar de convence'l que era un narco, no un terrorista, perquè només matés els seus enemics"
El temps s'esgota i no em resisteixo a fer una última pregunta: una dona tan complexa deu venir d'un saga femenina molt robusta. ¿En què s'assembla a la seva mare? “La meva mare era d'una bellesa extraordinària –explica–. Cuidava molt la roba i la casa. Tornava boges les modistes. ¡Les vores i les costures, havien d'estar perfectes! Jo cuido el que em poso, això ho he heretat d'ella. He tingut moltes cases i totes han tingut el toc de perfecció de la meva mare. Pel que fa a la bellesa, no tinc cirurgia. Primer, no tenia res a estirar-me, i després no tenia diners. Les dones s'obsessionen amb la bellesa. La joventut és molt curta i la vida molt llarga. Amb el temps es perd la frescor, no la bellesa. La bellesa evoluciona”.
Notícies relacionades“Avui visc sola, acompanyada pels objectes que estimo. No necessito un marit. ¡Soc lliure! La meva mare va ser esclava del meu pare. Crec que per això soc tan rebel. Aquesta llibertat per utilitzar el meu temps com vull és un privilegi que m'he guanyat”.
Ens hem d'acomiadar; però, com hauria fet amb Pablo, ara que sap que no soc periodista, em dona un últim consell. ¿O va ser una ordre?: “Una bona entrevista ha d'anar acompanyada d'una bona foto. Digue-li al teu editor que posi aquesta en què porto una jaqueta blanca d'Armani i arracades llargues”. L'empremta indeleble de la seva mare. També en una entrevista “les vores i les costures han d'estar perfectes”. Encara que no sempre se li faci cas.
