En mans de Boko Haram: "Em vaig escapar de nit quan tots dormien"

Therèse Abakar, una jove txadiana de 26 anys, va ser segrestada per Boko Haram i després de passar dos mesos en captiveri va aconseguir escapar-se gràcies a la seva valentia i a la foscor de la nit. D’això fa una mica més d’un any. Des d’aleshores viu amb els seus pares a la localitat de Tatavirome, a uns 10 quilòmetres de Daboua, a la riba del llac Txad. Hi ha empremtes de dolor i patiment a la seva cara, en què destaca un gran cèrcol daurat que li penja del nas. «Si algú intenta fugir, no pregunten, el maten», explica amb mirada esquiva i temorosa.

    

Therèse relata la seva experiència asseguda en una estora a l’aire lliure mentre intenta consolar els plors del seu fill acabat de néixer, amb clars símptomes de desnutrició, que carrega a l’esquena. El rapte va tenir lloc durant el mes del Ramadà de l’any passat quan uns 20 homes armats van irrompre de nit a casa seva i se la van emportar juntament amb el seu marit i els seus cinc fills. «El germà del meu marit és un cap de Boko Haram, per això va venir, per endur-se tota la seva família», explica, i afegeix: «Però el meu marit no en forma part».

    

Des del primer dia de captiveri, Therèse només pensava a fugir amb els seus fills de l’illa del llac Txad on estava confinada. Els illots s’han convertit en el refugi dels gihadistes després de replegar-se durant les successives ofensives militars llançades al llarg dels tres últims anys per una força militar regional formada per soldats de Nigèria, el Níger, el Txad i el Camerun. 

    

Quan el 2002 el clergue Mohammad Iússuf va crear Boko Haram a l’estat nigerià de Borno, el grup va créixer amb rapidesa degut a la pobresa, la desocupació, els abusos policials i l’oblit del Govern d’aquest estat del nord-oest de Nigèria, de majoria musulmana.

El segrest de les nenes

Després de la mort de Iússuf, el 2009, va assumir el lideratge Abu-Bakr Shekan, que va prometre obediència a l’Estat Islàmic i va proclamar el califat al territori sota el seu control el 2014, el mateix any que es va produir el segrest massiu de 200 nenes d’una escola de Chibok, un fet que va fer que Boko Haram es fes mundialment conegut. L’agost del 2016, l’EI va nomenar líder de l’organització Abu-Mussab al-Barnawi, que es creu que és fill del fundador del grup.

    

Boko Haram destaca per la seva crueltat i els atacs i les massacres de civils, com relaten els supervivents que han fugit de les seves llars i han buscat refugi lluny de les illes. Utilitza nenes bomba com a arma de guerra. Des de començament d’any hi ha hagut un centenar d’atemptats d’aquest tipus. Quan Therèse recorda les setmanes que va haver de conviure amb els gihadistes es limita a dir, sense entrar en detalls, que les dones i els nens estan gairebé tot el temps a casa «sense res a fer», excepte preparar el dinar, «però amb un gran patiment». Recorda que a l’illa hi havia «moltes dones, algunes molt joves» i que els «homes estan sempre als arbustos».

    

Notícies relacionades

Jerusalem i Teheran continuen amb els bombardejos recíprocs

Israel vol arrossegar els EUA a la guerra amb l’Iran tot i les reticències de Trump

La noia explica que durant el temps que va estar segrestada va pensar que havia de fugir amb tots els seus fills. «Per això vaig trigar dos mesos a intentar escapar-me, si no ho hauria intentat al cap de dos dies». La nit que va fugir del terror només ho va poder fer amb un d’ells, el més petit. «Era de nit i la gent dormia. Em vaig amagar i gràcies a Déu vaig trobar una piragua. Hi vaig pujar amb el meu fill i me’n vaig anar. Vaig estar tres dies a la deriva sense menjar ni beure fins que vaig aconseguir arribar a un destacament militar i em vaig entregar», explica.

    Ara intenta recompondre la seva vida, cosa que no és gens fàcil. Assegura que al poble hi ha sigut ben rebuda. «Ningú es burla de mi», sinó tot al contrari. «La gent em diu: ‘estaves perduda i has tornat, felicitats’». Quan se li pregunta quina creu que és la millor solució a la crisi desencadenada per Boko Haram, Therèse no ho dubta: «Ells estan a l’aigua, a les illes, i és difícil matar-los allà. Cal bombardejar les illes amb avions». El seu pare, present a la conversa, assenteix. «S’ha de garantir la seguretat a tot el llac Txad», insisteix una vegada i una altra. «No permetré que tornin a raptar la meva filla, abans em deixo matar. Tinc amb què defensar-me», diu, i de la seva cabanya de canyes treu dues llances.