Anar al contingut

DESPLAÇATS A L'ÀFRICA CENTRAL

Víctimes de Boko Haram al Txad, els oblidats entre els oblidats

La violència desencadenada pels gihadistes ha provocat una gran crisi humanitària al llac Txad, on s'han aixecat desenes de camps atesos per organitzacions com Oxfam-Intermón

Kim Amor

Víctimes de Boko Haram al Txad, els oblidats entre els oblidats

Adoum Hassane i la seva dona, Bande, caminen sota un sol de justícia fins on està enterrat el seu fill de sis anys, a pocs metres de la seva cabanya de troncs, palla i canyes a l’assentament de desplaçats de Manara, al costat de la població de Daboua, al Txad, molt a prop del llac del mateix nom. Bande s’atura, s’agenolla sobre la sorra que crema i arrenca a plorar. «El meu fill va morir de la malaltia de la fam», explica Adoum. «Passem gana, molta gana. Només mengem una vegada al dia una mica de sorgo, hi ha dies que ni això», afegeix mentre s’arremanga i mostra l’avantbraç negre com l’atzabeja i prim com un pal.
   

Com el matrimoni Hassane, pares ara de sis fills, centenars de milers de persones han hagut de fugir dels seus pobles per escapar de Boko Haram, el grup gihadista que des de fa vuit anys sembra de terror i mort una extensa regió del centre d’Àfrica que inclou part de Nigèria, el Níger, el Camerun i el Txad. Al llac Txad, ple de petites illes, hi conflueixen les fronteres dels quatre països. La violència extremista va acabar amb la vida d’almenys 25.000 persones. La llarga guerra unida a dècades d’un clima molt poc generós ha desembocat en una crisi humanitària que afecta més d’11 milions de persones, de les quals 2,5 són desplaçats interns, segons l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU (OCHA, en les seves sigles en anglès).

VIOLÈNCIA I SEQUERA

Adoum i Bande van arribar amb els seus fills a Manara fa un any, després de fugir amb el que portaven posat de la localitat de Kaiga, en una de les illes del llac, avui més encongit que mai per culpa del canvi climàtic. Des dels anys 70, l’extensió de les aigües s’ha reduït un 90% –de 25.000 km2 a 2.500–, cosa que suposa una disminució dràstica de recursos per als pobladors, dedicats a la pesca, l’agricultura i la ramaderia. Violència i sequera, una combinació explosiva. 
    

Gran part d’aquests illots estan ara en mans de Boko Haram. «Van entrar a les sis de la tarda al nostre poblat i van matar 18 persones, entre elles el meu pare, el meu germà i dos nebots», explica Adoum. Cada desplaçat o refugiat del llac amaga una història de terror i tragèdia. Al camp de Yarom, no lluny de Manara, Fàtima Mahamet, mare de família de 40 anys, explica amb veu tremolosa com els gihadistes van assassinar dos dels seus cinc fills. «Els van degollar», diu amb el terror encara gravat a la cara. «Són uns criminals. Maten els nostres pares, les nostres mares i els nostres fills».
    

Manara i Yarom estan en paratges inhòspits i desemparats, esquitxats de cabanyes que aixopluguen centenars de famílies. Els desplaçats van arribar en piragües, a peu o, els més afortunats, a cavall de burros i després de passar nits a la intempèrie terroritzats i sense res per menjar. Si encara sobreviuen i mantenen certa esperança és gràcies a oenagés com Oxfam-Intermón, que fa més d’un any que és a la zona i, entre altres tasques d’urgència, ha dotat aquests i altres camps similars de pous d’aigua potable. «Sense aigua no hi ha vida», afirma el nigerià Yaou Chekaraou, màxim responsable d’Oxfam-Intermón a la zona.

EL FURGÓ DE CUA  

Als desplaçats i refugiats en territori txadià de la conca del llac Txad se’ls considera els oblidats entre els més oblidats, el furgó de cua dels que fugen de la guerra. Aquesta crisi s’acostuma a associar a Nigèria –on va néixer Boko Haram el 2009- i el Níger, però no al Txad. Per això les oenagés s’esforcen per donar a conèixer i denunciar la situació. A finals d’agost tan sols havia arribat el 26,3% dels 103 milions d’euros previstos d’ajuda aquest any per a la regió, segons l’OCHA.
    

Més de 127.000 persones malviuen als nombrosos camps improvisats al llarg dels camins desèrtics que connecten la ciutat de Bol, uns 300 quilòmetres al nord de Yamena –la capital del Txad–, amb les localitats de Baga Sola, Liwa i Daboua. Accedir-hi suposa llargues hores de trajecte en tot terrenys a través de planes arenoses amb taques de vegetació, fruit de l’estació de pluges que arriba a la seva fi. Un paisatge d’estranya bellesa poblat per ramats de dromedaris, cabres, kouris (les vaques típiques del llac), ocells exòtics i micos. Amb freqüència apareixen persones que caminen enmig del no-res, com perdudes, sota una calor sufocant.
    

A la localitat de Tataverome, veïna de Manara, Maigana Theteuma, cap del poblat, descansa assegut en una estora enfundat en un elegant bubú blanc com la neu. És un home esvelt, de mans i peus enormes i que amaga la mirada darrere d’unes ulleres de sol de vidres tan negres com la seva pell. Tataverome no és un camp improvisat a correcuita, sinó un poblat ben organitzat, amb alguna construcció de tova i un gran pou d’Oxfam-Intermón on unes quantes dones fan cua. «Aquí hi tenim més desplaçats i refugiats que veïns propis del poble», afirma satisfet i orgullós el cap Maigana, que recorda el «patiment» dels fugits.

«VIVÍEM MOLT BÉ»

Un d’ells és Ibrahim Saleh, un veterà pescador del llac que, com els Hassane, es va escapar de Kaiga. «Vaig sortir-ne il·lès amb els meus fills, però els meus pares van morir», explica. «Sortia a pescar cada dia amb el meu fill i vivíem molt bé. Hi havia comerç i ens dedicàvem també a l’agricultura, fins que van arribar els de Boko Haram». A la seva cabanya hi guarda com una relíquia els estris de pesca a l’espera que arribi la pau i pugui tornar algun dia a casa.
    

De moment, el règim militar del Txad manté la prohibició de pescar a bona part del llac i ha tancat la ruta comercial amb Nigèria, una manera de restar recursos a Boko Haram. Tot indica que la situació està lluny de millorar, més aviat al contrari. «No tornarem a les illes. És necessari que ens ajudin per tenir menjar», exclama amb amargura Fàtima Mahamet.