L'any desastrós de Theresa May

Theresa May “és una causa perduda”, segons el veredicte de l'antic cap de disciplina parlamentària del partit conservador Andrew Mitchell. El comentari, del qual es va fer ressò tota la premsa britànica, es va fer en un sopar recent amb diputats ‘tories’.  El partit, d'acord amb Mitchell, necessita un nou líder. La seva opinió ara és majoritària.

Aquest dijous farà un any que May es va convertir en la primera ministra del Regne Unit. No és un aniversari feliç. Ha sigut l'any de l'ascens i la caiguda. Un any desastrós i perdut. El ‘brexit’ ha dominat completament l'agenda del Govern i s'ha transformat en un malson.  Qui es va presentar com “una líder forta” i “un parell de mans segures”, capaç de portar el país a bon port després del sisme submarí del referèndum a favor de la sortida de la Unió Europea, avui és una figura oscil·lant. Els seus ja l'han condemnat. Les intrigues per reemplaçar-la com a líder abans de la conferència anual dels conservadors aquesta tardor es multipliquen. Aïllada i envoltada de conspiradors, May s'ha girat cap a l'oposició, buscant ajuda i idees. Un signe de desesperació i extrema feblesa.

May ha intentat dimarts reforçar la seva precària situació amb un discurs en què ha demanat la col·laboració de la resta de les forces polítiques per afrontar el ‘brexit’. “Exposeu els vostres propis punts de vista i idees sobre com abordar els desafiaments com a país”, ha declarat a la seu de la Reial Societat de les Arts (RSA) a Londres. Malgrat el pèssim resultat electoral del 8 de juny passat, en què va perdre la majoria absoluta, May ha insistit que la direcció presa és l'adequada. “El camí que jo vaig marcar en el primer discurs davant de Downing Street i el que ens hem marcat com a govern encara és el correcte”.

CRÍTIQUES DE LA PREMSA CONSERVADORA

El líder laborista, Jeremy Corbyn, que ha pujat com l'espuma en els sondejos, està encantat, segons ha respost, de donar-li una còpia del seu programa a la primera ministra o, “encara millor, que convoqui una elecció anticipada, perquè la gent al país pugui decidir”. La premsa conservadora, al cas de la proposta de May el cap de setmana, gràcies a una filtració, no ha mostrat un gran entusiasme amb aquesta crida. “May plora per l'ajuda de Corbyn”, assenyalava el 'Daily Telegraph'. “Una May afeblida suplica l'ajuda dels rivals” va ser el titular de 'The Times'.

May va resultar elegida al capdavant del seu partit l'11 de juliol de l'any passat i al capdavant del Govern el 13 de juliol, després que David Cameron se n'anés arran de la victòria del ‘brexit’. Qui fins aleshores havia sigut ministra d'Interior, va ser designada per exclusió, després que partidaris del ‘brexit’, com Boris Johnson o Michael Gove, s'embranquessin en lluites caïnites. L'acabada de nomenar va prometre governar en interès de tot el país, però es va oblidar el 48% que havia votat a favor de la permanència.

Encoratjada i sobrada, va adoptar una línia dura que li ha fet perdre autoritat, a mesura que han anat aflorant les enormes dificultats i les repercussions negatives que implica el ‘brexit’. Els conservadors estan dividits una vegada més entre euròfobs a punt per a la ruptura sense pacte i els partidaris d'una visió més flexible. En aquest últim bàndol hi ha el ministre de Finances, Philip Hammond, que advoca per una sortida pensant en el bé de l'economia i buscant el màxim accés possible al mercat únic.

PÈRDUA DE CREDIBILITAT

La pèrdua de credibilitat de May ha sigut ràpida i constant. Va arrencar quan va voler negar al Parlament la possibilitat de votar l'activació de l'article 50. “Un líder fort, que creu en el que està fent, no ha de tenir por de donar-li la paraula al Parlament. Al capdavall, tota la intenció dels partidaris del ‘brexit’ en el vot de l'EU era retornar la sobirania al Parlament britànic”, assenyala el comentarista polític de 'The Guardian' John Crace.   

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

La inconsistència de May va generar desconfiança. Va defensar la permanència en el referèndum de la UE, ara és ultra ‘brexit’. En set ocasions ha estat preguntada públicament sobre si convocaria eleccions anticipades i ho ga negat en rodó, fins a fer-ho la primavera passada. Va presentar un programa electoral del qual es va retractar l'endemà, davant el rebuig dels votants.

Amb les eleccions va cometre l'error més greu. La campanya va ser la pitjor que es recorda en la història britànica des de la segona guerra mundial. May va rebutjar participar en els debats amb altres líders polítics, va eludir els actes públics i va repetir com una autòmat, una vegada i una altra, un parell d'eslògans, que van acabar sent risibles. El resultat va ser la caiguda de 20 punts en els sondejos en set setmanes i la pèrdua de la majoria absoluta. El seu pacte amb els unionistes del DUP a canvi de 1.000 milions de lliures per poder governar amb el suport dels 10 diputats nord-irlandesos ha sigut considerat un “suborn” i pot acabar als tribunals per trencar els Acords de Pau de Divendres Sant. Després d'un any, May només lluita per sobreviure.