"La postveritat ja la practicava Nixon"

Tenir davant Bob Woodward és com trobar-te amb un tros d’història viva del segle XX, i també del periodisme recent. Les revelacions del cas Watergate, que va treure a la llum juntament amb Carl Bernstein a The Washington Post, no només li van costar la Casa Blanca a Richard Nixon; també van marcar una fita sobre com la premsa ha de fer la seva feina. Amb 75 anys, convertit en un oracle més que no pas en un periodista, ahir va visitar Madrid per parlar en una conferència sobre lideratge, però l’audiència es dedicava a buscar en les seves paraules pronòstics sobre Donald Trump, el president el mandat del qual, igual com el del també republicà Nixon, s’està entelant de sospites.

–43 anys després, acaba de reeditar-se Todos los hombres del presidente (Los Libros del Lince), el seu llibre sobre el cas Watergate. ¿Quines ensenyances aporta aquella investigació per entendre el món actual?

–La principal lliçó és que la història no està mai escrita i que és impossible saber cap on pot evolucionar. Davant d’això, l’obligació del periodista és investigar. S’ha de trucar a la porta dels protagonistes, anar a veure’ls en persona, insistir, preguntar-los, trobar la manera de fer sortir a la llum la veritat. Perquè el nostre objectiu avui dia continua sent el mateix: consisteix a explicar els fets i buscar la veritat.

–¿El Govern de Donald Trump li recorda el de Richard Nixon?

–No es poden establir paral·lelismes. Nixon estava disposat a trencar la llei i no li importava fer-ho de manera agressiva i constant. Ho va demostrar durant tot el seu mandat. Això no ho hem vist encara en l’actual president. Ara com ara, Donald Trump és una incògnita. És un personatge inèdit en la història política dels Estats Units, no s’assembla a cap president anterior. Quan el vaig entrevistar, em va tenir tota l’estona pendent, em canviava contínuament l’hora i el lloc de la nostra cita. És la seva manera d’actuar, aconsegueix mantenir-te en tensió. Donald Trump és un narcisista i un egocèntric, però tots els polítics ho són. El seu tret diferencial és que ha arribat a la presidència sense tenir cap mena d’experiència de govern.

–També és l’únic que hi ha arribat insultant la premsa.

–¿Potser creu que hauria aconseguit ser president dels Estats Units si no s’hagués declarat enemic de la premsa? El seu èxit es deu, precisament, al fet que té els mitjans de comunicació en contra. Això, que sembla un desavantatge, per a ell ha sigut una gran ajuda. Avui la gent no es refia ni dels polítics ni dels mitjans de comunicació. Per la part que ens toca, això és un senyal que no ho estem fent bé, que hem de millorar la nostra feina.

–¿Com es pot millorar?

–Li diré com no s’ha de fer: el periodisme no serà mai millor si es limita a l’escriptura de milers de tuits de 140 caràcters cadascun. El periodisme guanyarà si es dedica a explicar el que passa, i això només s’aconsegueix fent investigacions en profunditat i dedicant esforços i pressupostos per portar-les a terme.

–¿És més difícil ser periodista en els temps de Trump?

–Aquest ofici no ha sigut mai fàcil. El poder sempre menteix per ocultar el que passa. Els periodistes hem de tenir clar que ningú ens trucarà a la porta per explicar-nos el que està passant. Hem de fer l’esforç de descobrir-ho.

–¿Com es fa periodisme en l’era de la postveritat?

–La postveritat no l’ha inventat Trump; Nixon ja la practicava. Fa 45 anys, des de la Casa Blanca ja s’explicaven mentides per intoxicar la premsa i ocultar la veritat; això no és d’ara. Sobre Trump i els seus interessos amb Rússia hi ha moltes sospites, però ara com ara encara és aviat per plantejar la seva destitució. El que s’ha de fer és trobar les proves i demostrar-les.

–¿El que s’ha revelat fins ara no li sembla suficient?

–M’agrada analitzar la realitat a càmera lenta per veure com evoluciona, però avui tot es fa massa ràpid. S’actua i es parla sense pensar, i així només s’aconsegueix cometre errors.

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

–El periodisme d’ara, a diferència del que es feia als anys 70 del segle passat, viu sota l’imperi de les noves tecnologies i les xarxes socials, que obliguen a actuar ràpid.

–Per això me’n mantinc allunyat. No faig servir ni el Twitter ni el Facebook, no tinc temps. Fixi’s: diu que aquestes eines obliguen els periodistes a actuar ràpid i jo li contesto que no les faig servir perquè no tinc temps. Sembla una paradoxa, ¿oi?, però és així.