La guerra llampec que va canviar el Pròxim Orient

A final del maig de 1967, quan Israel estava a punt de llançar una guerra que duraria sis dies (5-10 de juny), el professor palestí Ahmad al-Xafai va escriure a un germà que vivia al Marroc. “T'envio l'última carta des de la Gaza àrab, Israel l'ocuparà ben aviat”, va sentenciar, segons relata 50 anys després a casa seva, a Beit Lahia, a Gaza. Xafai i altres testimonis recorden per a EL PERIÓDICO el que va passar aquells dies.

La tensió entre Israel i els seus veïns àrabs va augmentar des de la crisi del Canal de Suez el 1956 i amb els atacs de guerrilles palestines recolzades per Síria amb base a Jordània, i es va disparar el maig del 1967.

Egipte va congregar desenes de milers de soldats al Canal de Suez i va tancar els estrets de Tirà (entrada al Mar Roig per a Israel). El Caire va sol·licitar a l'ONU la retirada de les seves forces d'interposició (FENU, entre israelians i egipcis) a la península egípcia del Sinaí en resposta a un informe de l'URSS sobre un desplegament militar israelià a la frontera que després es va demostrar fals. El 1966, Egipte havia impulsat una aliança militar amb Síria a la qual es van sumar Jordània i l'Iraq el 67. El 5 de juny, Israel va llançar la guerra “per evitar un atac àrab”.

TANCS A GAZA

“El 5 de juny teníem examen general a les escoles secundàries. Jo era a Nusseirat (Gaza) esperant amb 570 alumnes l'arribada d'un funcionari d'Educació d'Egipte (Gaza estava controlada pel Caire)”, recorda Xafai. “Israel bombardejava l'Exèrcit egipci, però el funcionari va dir pel megàfon que estava a les portes de Bersavé (sud d'Israel). Era mentida. Els israelians havien arrasat l'aviació egípcia en diverses bases. Mitja hora després, els seus tancs desfilaven per Gaza, ja eren a Deir el Balah (centre de la franja) i començaven a bombardejar amb artilleria prop del col·legi”, diu el professor, de 80 anys.

També va veure passar carros de combat May Amireh. Era el 7 de juny i amb 12 anys va ser testimoni de l'entrada israeliana des d'una finestra de casa seva a Betlem, a Cisjordània, on va tenir lloc una dura batalla.

“Cridaven pels altaveus que ens en anéssim a Jordània. Hi teníem una expulsada de Jerusalem el 1948 i el meu pare va suggerir anar amb ella. Però la meva mare s'hi va negar rotundament. Va agafar un llençol blanc, el va partir en dos i va lligar un tros al pal d'una escombra. Va pujar al terrat i va col·locar la bandera. Els israelians advertien que poséssim banderes blanques”, explica Amireh.

EXPULSIÓ DE PALESTINS I SIRIANS

Des de l'inici de la Guerra dels Sis Dies fins a final del 1967, més de 250.000 palestins van fugir o van ser expulsats. L'Exèrcit israelià va demolir diversos pobles. Els palestins denominen aquesta expulsió la 'Naksa' (el cop). També van abandonar la seva llar uns 116.000 sirians dels Alts del Golan, territori sirià que Israel va ocupar al final de la guerra del 67.

A Jerusalem, l'ofensiva va provocar el desnonament de 650 persones del cor de la ciutat vella i la demolició de les seves cases al Barri Marroquí, situat al costat del Mur de les Lamentacions, lloc sagrat per als jueus per pertànyer al recinte del Segon Temple jueu. El veïnat es va destruir per crear un recinte d'oració.

Els jueus no podien accedir a la ciutat vella de Jerusalem des de la guerra del 1948 entre israelians i àrabs, que va seguir a la creació de l'Estat d'Israel. Després de l'armistici del 1949, la part oriental de Jerusalem, que inclou la ciutat vella, va quedar en mans jordanes. La zona occidental, a Israel. Est i oest estaven separats, ni israelians ni palestins podien passar a l'altre costat. Però la guerra del 67 ho va canviar tot. 

ISRAELIANS A LA CIUTAT VELLA

El 7 de juny d'aquell any, els soldats israelians van entrar a la ciutat vella per la Porta dels Lleons i van arribar al Mur de les Lamentacions. L'Exèrcit israelià no tenia clar si trepitjaria aquella zona. La vigília, el Govern discutia aquesta possibilitat en una reunió les transcripcions de la qual s'han desclassificat ara.

El ministre de Defensa, Moshe Dayan, s'oposava a tocar la ciutat vella, però va acabar ordenant l'entrada a la seva tropa. Dayan temia que si no accelerava “l'alliberament” de la ciutat vella, una treva imminent gestada per l'ONU ho impediria.

Els israelians van arribar a l'Esplanada de les Mesquites. “El Mont del Temple (com anomenen els jueus el recinte) està a les nostres mans” va afirmar el coronel Mordechai Gur, responsable de la batalla d'Ammunition Hill (Turó de la Munició, lloc militar jordà), decisiva per a la victòria israeliana a Jerusalem, recorda l'exparacaigudista Yaki Txetz, que tenia 21 anys.

LA LLUITA A JERUSALEM

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

“Ens havien preparat per lluitar al Sinaí, però els jordans van començar a bombardejar Jerusalem i vam rebre ordres d'anar allà. Ens van donar unes instruccions abans de la batalla d'Ammunition Hill. Era de nit, no hi havia lluna, només les llums dels bombardejos i milers de bales al voltant”, explica el veterà.

“Érem inferiors als àrabs, però vam guanyar pel nostre esperit”, opina Txetz. Segons ell, la Guerra dels Sis Dies va provocar eufòria a Israel, fins i tot “arrogància”. Els israelians van ocupar el Sinaí, Gaza, Cisjordània, Jerusalem est i el Golan i van capturar la zona de Latrun (en la ruta entre Jerusalem i Tel Aviv), que estava en mans jordanes. El mapa del Pròxim Orient va tornar a redibuixar-se.