¿Qui és Benoît Hamon?

L’home que succeirà François Mitterrand, Lionel Jospin, Ségolène Royal i François Hollande com a candidat del Partit Socialista en unes eleccions presidencials era fins fa poc un desconegut per a la majoria dels francesos. Benoît Hamon, bretó de 49 anys, és en canvi un vell conegut de la formació política sorgida del Congrés d’Epinay el 1971. 

Va créixer a l’ombra de Michel Rocard, com Manuel Valls. Tots dos són vells coneguts i han acabat encarnant una visió antagònica del rocardisme. El 1993, Hamon es va convertir en president del Moviment de Joves Socialistes (MJS). Combatiu, es desenvolupava bé en aquest món i va adquirir fama d’home d’aparell que arrossega fins avui. El 1997 va entrar com a conseller al gabinet de Martine Aubry, ministra de Treball artífex de la jornada laboral de 35 hores, a qui encara l’uneix una gran amistat. «Entén bé la societat. Té sentit de l’humor. No es pren seriosament. Ha madurat i la seva trajectòria és coherent», recorda l’actual alcaldessa de Lilla.

Eurodiputat entre el 2004 i el 2009, Hamon va defensar el no en el referèndum del 2005, i va ocupar el càrrec de portaveu al PS fins al 2012, quan François Hollande el va nomenar ministre d’Economia Social i Consum. Quan l’abril del 2014 va arribar al Ministeri d’Educació, les discrepàncies amb la línia econòmica d’Hollande es van accentuar i l’agost d’aquell any va ser expulsat de l’Executiu.

Notícies relacionades

Hamon, guanyador de les primàries socialistes franceses

El cardenal condemnat per malversació renuncia a participar en el conclave

Durant el 2016 va madurar la idea de presentar-se a les eleccions presidencials. Va visitar el nord-americà Bernie Sanders, el laborista britànic Jeremy Corbyn i mira amb atenció Podem. Proposa una renda bàsica universal, un visat humanitari per als refugiats, reduir la jornada laboral, legalitzar el cànnabis i l’eutanàsia i reconèixer l’Estat palestí. 

Planteja mesures socials i ecològiques amb les quals canviar de paradigma i trenca amb les receptes del passat apel·lant a un «imaginari potent» per girar full. Aquest és precisament el títol del llibre que el candidat va publicar el 2011. «És urgent propagar la dissidència», va escriure llavors.