Mor l'expresident de Portugal Mário Soares

Amb la mort de Mário Soares, aquest diumenge a Lisboa als 92 anys, desapareix un dels últims testimonis directes de l'anomenada al seu dia Revolució dels Clavells o Revolució dels Capitans, aquella que va alliberar Portugal de la dictadura el 25 d'abril de 1974. Només Otelo Saraiva de Carvalho (Maputo, Moçambic, 31 d'agost de 1936), estrateg del cop, i Francisco Pinto Balsemao (Lisboa, 1 de setembre de 1937), fundador del setmanari 'Espresso' i ex primer ministre, sobreviuen el líder socialista, nascut a Lisboa el 7 de desembre de 1924, diverses vegades ministre, primer ministre, eurodiputat i president de la República durant deu anys (1986-1996).

Com a la majoria de militars i polítics directament compromesos en els successos que van mediar entre abril de 1974 i novembre de 1975, quan l'exaltació revolucionària va arribar al final, a Soares sempre el va perseguir la controvèrsia. Malgrat haver sigut jutjat i condemnat pel salazarisme, d'haver conegut el desterrament a Sao Tomé, d'haver fundat el Partit Socialista (1973) i d'haver pres el camí de l'exili, el seu enfrontament amb el Moviment de les Forces Armades, encoratjat o sustentat pel Partit Comunista d'Álvaro Cunhal, i la seva gestió del procés de descolonització li van crear enemics per a tota la vida. Molts anys després, en una Lisboa que es disposava a celebrar l'Expo (1998) encara era possible trobar veterans que l'acusaven de ser un dels principals responsables de l'esvaniment de la revolució, sense que d'altra banda precisessin gaire on conduïa aquella revolució.

SOCIALDEMÒCRATA I EUROPEISTA

En realitat, Soares va ser sempre un socialdemòcrata i europeista clàssic, desitjós de construir per a Portugal un Estat del benestar integrat en les institucions europees. Va ser sempre un convençut que el progrés d'Europa es va edificar mitjançant la implicació de socialdemòcrates i democristians, i va impugnar sense descans la utilitat d'abraçar experiments col·lectivistes. Format en l'ambient democràtic i liberal de la seva família –el seu pare va ser ministre de Colònies durant la Primera República–, va defensar l'autonomia del seu projecte polític, però no va excloure la possibilitat d'una entesa o coalició amb els seguidors de Cunhal, un líder poc procliu a l'eurocomunisme, tan en voga als anys 70.

“Mai vaig tenir la intenció de lluitar contra el PCP. Al contrari, sempre vaig pensar que seria possible fer un front d'esquerres”, va declarar Soares molts anys després. Si el front no va ser possible va ser per la convicció dels socialistes que l'objectiu comunista era menjar-los el seu espai polític, recolzats per la facció més radical de les forces armades: Vasco Gonçalves, Otelo Saraiva de Carvalho, Rosa Coutinho i altres menys famosos. Avui es pot dir que a aquells temors socialistes no els faltava sentit.

L'ENTRADA A EUROPA

Notícies relacionades

Les complexes relacions amb la Xina

Duch: "En les eleccions del juny ens juguem la continuïtat de la UE"

Del que Mário Soares va viure i a vegades va patir, allò que més va complir amb les seves expectatives va ser l'ingrés de Portugal a la Unió Europea (1986). Trenta anys més tard d'aquell esdeveniment, els objectius de la fundació per a la pau que porta el seu nom insisteixen en la idea d'Europa, entesa com l'espai on es manté “l'equilibri entre els valors i drets fonamentals i la seguretat”. Els seus adversaris subratllen, en canvi, la seva propensió a afavorir l'entesa amb les elits i la seva oposició al programa del 25 d'abril. Un debat inacabable entre les esquerres revolucionària i reformista d'Europa.

En el seu llibre de memòries polítiques, el general Francisco da Costa Gomes, segon president del Portugal democràtic, recorda que l'octubre de 1974, durant un viatge als Estats Units, Henry Kissinger, llavors secretari d'Estat, va anomenar Kerensky Mário Soares, com si efectivament hagués traït la revolució, d'altra banda tan combatuda per les administracions de Richard Nixon i Gerald Ford. Costa Gomes, un militar culte de gest suau, va retreure a Kissinger la seva ocurrència i subratlla en el llibre que el polític socialista sempre es va referir al 25 d'abril “en termes encomiàstics”. Anys després, a la seu de la seva fundació, Soares va insistir en la mateixa idea: “Els capitans van alliberar Portugal”.