Hollande, cinc anys de decepcions

És probable que el gest més apreciat de François Hollande en els seus gairebé cinc anys de mandat hagi sigut el de renunciar a presentar-se a la reelecció en les eleccions presidencials del 2017. El 82% dels francesos aproven la sorprenent decisió del cap de l’Estat francès i la classe política la veu unànimement com un acte de lucidesa. Hollande ha defraudat els electors que el van portar a l’Elisi desbancant del poder l’hiperactiu Nicolas Sarkozy el 2012, i ha deixat un rastre de promeses incomplertes, polèmiques evitables, desencerts i fracassos.

Culmina un quinquenni atípic, marcat per l’atur i el drama dels pitjors atemptats terroristes de la història de França. Hollande deixa un país descontent, una esquerra a un pas del col·lapse i una ultradreta a les portes de l’Elisi. Cinc anys perduts que el situen com el president més impopular de la Cinquena República.

El pols amb l’ala esquerra del seu partit i els sindicats va començar a forjar-se quan els fets van desmentir el seu famós discurs de Le Bourget, en què va prometre que el seu enemic seria el món de les finances. El Pacte de Responsabilitat, un paquet de 50.000 milions d’euros en rebaixes fiscals per a empreses a canvi de generar ocupació, no va donar fruits i la reforma laboral, aprovada amb fòrceps al Parlament després de mesos de protestes als carrers, va consumar el divorci.

La fractura a les seves files va arribar al zenit amb la proposta d’incloure a la Constitució la retirada de la nacionalitat als binacionals condemnats per terrorisme, iniciativa a la qual al final va renunciar. És –va dir dijous– de l’única cosa que es penedia.

«Hollande rubrica la incapacitat de l’esquerra per fer evolucionar el socialisme i garantir la seva supervivència», va sintetitzar ahir Le Monde.

MATRIMONI HOMOSEXUAL

Una de les seves mesures més simbòliques, el matrimoni homosexual, va tirar endavant malgrat l’oposició del moviment La Manif pour tous, defensor de la família tradicional que recolza el candidat conservador, François Fillon.

En l’àmbit europeu, l’esperança de veure el socialista francès qüestionar el dogma de la disciplina pressupostària d’Angela Merkel es va difuminar ràpidament, encara que Hollande es va fer sentir en la crisi grega per evitar la sortida d’Atenes de l’eurozona. Tampoc amb la crisi dels refugiats va mantenir una línia clara ni va imposar el seu lideratge.

Hollande va assumir amb rapidesa el rol de cap de l’Exèrcit llançant el gener del 2013 la seva primera intervenció militar a Mali per frenar Al-Qaida. La va seguir després l’operació a la República Centreafricana i el 2013 va voler castigar el règim de Damasc per haver usat armes químiques contra la població civil, sense que el projecte es materialitzés per la falta de suport de Barack Obama. Dos anys més tard, després dels atemptats del 13-N a París, en el si de la coalició internacional, l’aviació francesa iniciava els bombardejos contra l’EI a Síria.

BALANÇ ECONÒMIC

Rebaixar l’atur havia sigut una de les condicions que Hollande s’havia imposat per tornar a optar a la reelecció i ahir, al fer balanç, va admetre que, malgrat una lleugera disminució, seguia sent elevat (9,3%). Un altre objectiu, la reducció del dèficit, s’ha aconseguit amb retard i gràcies als terminis suplementaris de Brussel·les. El 2012 era del 4,8% del PIB i per al 2017 el Govern estudia el 2,7%.

Notícies relacionades

Hollande no serà candidat a la seva pròpia successió en les presidencials del 2017

Les dates clau del mandat d'Hollande

L’economia tampoc ha sortit del tot de la seva atonia. Quan Hollande va arribar al poder, França creixia el 0,2% i tres anys després la xifra era de l’1,3%, la mateixa que s’espera per al 2016. Les famílies han vist augmentar la pressió fiscal mentre les empreses han sigut les principals beneficiàries de les rebaixes.

Entre els seus èxits figura l’històric acord de París contra el canvi climàtic del desembre del 2015. També ha respectat el seu compromís de reduir al 50% l’ús de l’energia nuclear el 2025. «Aquest quinquenni es recordarà com una anomalia. Com si, empès per una increïble i subterrània pulsió suïcida, Hollande no hagués volgut mai dotar-se dels mitjans per salvar el que podia salvar-se», es lamenta Libération.