Shimon Peres o la història d'Israel

Shimon Peres era l'últim dels pares fundadors d'Israel que quedava amb vida. Amb la seva mort, aquest dimecres a la matinada als 93 anys, totes les figures polítiques de la generació que va convertir en realitat el somni sionista han desaparegut.

Havia aconseguit diversos rècords: va ser el president més vell del país, la primera persona que va ocupar els càrrecs de cap del Govern i de l'Estat i va exercir dues vegades de primer ministre (més dues més d'interí) sense haver guanyat cap elecció.

La història de Peres és la d'Israel. Gairebé tots els moments històrics i polítics importants del país tenen alguna relació amb ell, directament o indirectament. A Israel, tenia admiradors i detractors, però va acabar gaudint d'un respecte gairebé general, tot i ser un dels polítics sobre qui més han fet broma els israelians per ser “l'etern perdedor”.

La cara israeliana més famosa, juntament amb Benjamin Netanyahu i la model Bar Refaeli, va néixer el 2 d'agost de 1923 a Wieszniev, Polònia (ara Vishneva, Bielorússia), amb el nom de Szymon Perski. El seu pare, Yitzhak, era un acabalat comerciant de fusta i la seva mare, Sara, bibliotecària. Peres explicava que gràcies a ella es va aficionar a la lectura i als 9 anys ja havia llegit 'Crim i càstig', de Fiodor Dostoievski. De petit, vivia més en la seva imaginació que en la realitat, era “un somiador”.

El va educar un dels seus avis, el rabí Zvi Meltzer, que li va ensenyar el Talmud i el va convertir “en un haredi (ultraortodox)”, malgrat que els seus pares eren seculars. No obstant, va deixar enrere el seu fervor religiós quan va emigrar a Israel. L'avi rabí va ser assassinat pels nazis durant la segona guerra mundial. El van cremar viu en una sinagoga amb molts altres jueus. Peres, els seus pares i el seu germà, Gershon, es van salvar de la matança perquè anys abans van emigrar a Palestina, llavors sota el Mandat Britànic. Peres tenia onze anys, parlava hebreu, jiddisch rus i polonès. De mayor, va aprendre anglès i francès.

DE GUÀRDIA AL QUIBUTS

La família es va instal·lar el 1934 en Tel Aviv, on va estudiar comerç i agricultura. Peres era bon estudiant, les seves assignatures preferides eren història i literatura, i le agradava jugar a bàsquet i nedar. Després es va traslladar uns anys al quibuts Geva, on va entrar a formar part de l'Hagana -formació paramilitar llavors il·legal, embrió de l'Exèrcit israelià-. Amb només 15 anys, ja tenia una pistola i feia guàrdia per mantenir la seguretat del quibuts.

Parent de l'actriu Lauren Bacall (nascuda Betty Joan Persky), Peres va fundar el quibuts Alumot, on va viure entre el 1944 i el 1947 i va treballar com a agricultor, pastor i secretari. El 1945 es va casar amb la ucraïnesa Sonya Gelman, amb qui va tenir tres fills. Ella va morir el 2011.

Els inicis de Peres en el món de la política es remunten al 1943, quan amb 20 anys va ser elegit secretari nacional del moviment juvenil laborista-sionista 'Working and Learning Youth', quan era seguidor del Mapai (Partit dels Treballadors de la Terra d'Israel), formació de centre-esquerra que va dominar la política israeliana fins al 1968.

El 1946, el líder del Mapai i posterior fundador d'Israel, David Ben-Gurion, el va designar per al secretariat del partit. Ben-Gurion va ser el mentor polític del jove Shimon, que s'identificava ideològicament amb ell. No volien importar el socialisme, eren anticomunistes i antiestalinistes i consideraven que els seus ideòlegs venien de la Bíblia. També s'inclinaven per “partir la terra d'Israel i donar-ne” una part als palestins. Durant la guerra que Israel va lliurar contra una coalició de països àrabs, després de la proclamació de l'Estat el maig del 1948, Ben-Gurion va nomenar Peres cap de la marina i es va dedicar a comprar armes a l'exterior.

Després de la guerra, el va designar director de la delegació del ministeri de Defensa als EUA, on va estudiar economia, filosofia i direcció d'empreses. Quan va tornar a Israel, amb 29 anys, va passar a dirigir el ministeri de Defensa, càrrec des del qual va incrementar la producció d'armes d'Israel, va impulsar el programa nuclear del país -va crear la central nuclear de Dimona- i la indústria aeroespacial i va establir aliances militars amb estats com França i la Sud-àfrica de l'apartheid. El 1956, va jugar un paper central en la coordinació amb França i el Regne Unit durant la guerra del Sinaí.

LES LLAVORS DEL PARTIT LABORISTA

Peres va iniciar la seva trajectòria com a diputat a la Knesset (Parlament israelià) el 1959. El 1965 va deixar el partit d'esquerres Mapai, juntament amb Ben Gurion per fundar el Rafi (Llista dels Treballadors d'Israel), del qual va ser secretari general. Poc després, el Rafi es va unir al Mapai i a Ahdut Avoda per crear el Partit Laborista.

Després va tenir diverses carteres ministerials, entre elles la d'Informació amb Golda Meir com a cap de Govern. La dama de ferro “va desenvolupar una profunda antipatia personal per Peres que li va durar tota la vida”, segons afirma el politòleg Shlomo Aronson.

Amb la dimissió de Meir, el juny del 1974, i l'arribada al Govern de Yitzhak Rabin, Peres va passar a ser ministre de Defensa, posició que va ocupar fins al 1977 i des de la qual va enfortir l'Exèrcit israelià i va participar en les negociacions del segon acord interí amb Egipte. Va estar darrere de l'Operació Entebbe 1976 de rescat de passatgers israelians d'un avió segrestat a Uganda per militants palestins.

El 1977, després de la dimissió de Rabin, Peres va ser primer ministre interí. Després de la derrota del Partit Laborista en les eleccions generals d'aquell any, que va posar fi a 30 anys d'hegemonia política del centre-esquerra, va ser elegit president de la formació, càrrec que va ostentar fins al 1992.

Peres va proposar l'establiment d'un Govern d'Unitat Nacional i va servir dos mandats no consecutius com a primer ministre entre el 1984 i el 1986, segons un acord de rotació amb el líder del Likud Yitzhak Shamir.

Deia de si mateix que, durant anys, políticament va ser un falcó (no favorable a negociar la pau amb els palestins). Es va erigir en impulsor de la construcció d'assentaments israelians en territori palestí ocupat als 70 i 80, i era contrari a dialogar amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).

No obstant, a finals dels 80, les seves posicions van virar i va començar a parlar de la “necessitat d'arribar a un compromís territorial” a Gaza i Cisjordània.

DE "FALCÓ" A "COLOM"

Amb el retorn al poder dels laboristes després del seu triomf en les eleccions del 1992, a Peres el van nomenar ministre d'Exteriors. Va començar a negociar secretament amb el rei Hussein de Jordània el 1987, poc després va esclatar la primera Intifada i es va tornar partidari de negociar amb l'OAP. De ser considerat falcó va passar a ser “colom”, favorable a negociar la pau.

Ell mateix, que es considerava un “gran optimista”, va iniciar i va dirigir les negociacions secretes amb el líder palestí Iàssir Arafat que van portar a la firma dels Acords d'Oslo entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), el 1993. Aquests pactes els van valer a Peres, Arafat i Rabin el premi Nobel de la pau del 1994.

Aquell mateix any, Israel va firmar el Tractat de Pau amb Jordània i Peres va promoure les relacions amb altres països àrabs al nord de l'Àfrica i el Golf Pèrsic. El segon mandat de Peres com a primer ministre va arribar després de l'assassinat del cap del Govern Yitzhak Rabin, el 4 de novembre de 1995, a mans d'un jueu d'extrema dreta. Tots dos eren molt pròxims, treballaven colze a colze, però mantenien una forta rivalitat.

Peres va ser primer ministre fins a les eleccions del maig del 1996, any en què va fundar el 'Centre Peres per la Pau'  i en què va perdre les eleccions davant Benjamin Netanyahu, del Likud. No obstant, va seguir sent cap del Partit Laborista fins que el va substituir Ehud Barak, que el 1999 va rebutjar l'intent de Peres de convertir-se en president del partit.

El 2000, el veterà polític, a qui els seus detractors qualificaven d'excessivament somiador, egoista, vanitós i acusaven de sordesa política, va competir per la presidència d'Israel però va perdre davant Moshe Katsav, del Likud.

Després d'aquest fracàs, Peres, que ressuscitava de les seves cendres, va ser nomenat ministre d'Exteriors i vice primer ministre en el govern d'unitat nacional encapçalat per Ariel Sharon el 2001, fins que va dimitir, amb altres ministres laboristes, el 2002, en plena segona Intifada.

El 2005, aquest home incombustible va anunciar que abandonava el laborisme per unir-se a Sharon en el seu nou partit, Kadima, i donar-li suport en la retirada unilateral de Gaza.

Notícies relacionades

Mor l'expresident d'Israel Shimon Peres

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El gener del 2007, la Knesset va escollir Peres president d'Israel, càrrec que va exercir set anys. En aquest període va donar la capa final d'or a una figura que s'havia forjat a nivell internacional de savi home d'Estat, paladí de la pau i defensor del diàleg amb els palestins i el món àrab, la solució de dos Estats i la coexistència. Una imatge que va calar en la comunitat internacional i que va esborrar la seva etapa de falcó i la seva etiqueta de perdedor.

Ple de contradiccions i polític complicat, Peres es va resistir, gairebé fins a l'últim moment, a retirar-se de l'escena pública. “¿Per què ho hauria de fer? Sóc un narcisista”, va contestar una vegada a un periodista.