Txernóbil, la catàstrofe que va dinamitar la 'glasnost' de Gorbatxov

A Txernóbil es va dinamitar la bandera de la 'glasnost' (transparència), enarborada per Mikhaïl Gorbatxov des del seu ascens a la secretaria general del PCUS, el març del 1985. En ple procés de la reestructuració ('perestroika') aprovada al XVII Congrés del partit, els conservadors comunistes que dominaven el complex industrial militar que controlava l'energia atòmica van mirar d'impedir que es conegués la magnitud de la catàstrofe. Segons l'historiador Robert English, Gorbatxov va ser “mal informat” de la gravetat dels fets, cosa que va endarrerir la resposta oficial a l'accident i amb això la confiança en la glasnost de la majoria dels soviètics i en particular dels milions d'afectats.

Amb quatre reactors nuclears i dos més en construcció, Txernóbil estava cridada a convertir-se, en la segona meitat de la dècada dels vuitanta, en una de les més grans centrals atòmiques i en orgull de la tecnologia soviètica per a la producció d'energia elèctrica. A escassos tres quilòmetres de la central s'havia aixecat una moderna ciutat, Prípiat, que albergava els treballadors i les seves famílies, amb un cens de 50.000 habitants. La planta, que va rebre el nom de Vladímir Ílitx Lenin i estava situada uns 120 quilòmetres al nord de Kíev, subministrava bona part de l'electricitat que consumien la capital ucraïnesa i el seu entorn. Segons els paràmetres de llavors, el model funcionava sense donar explicacions, i quan el 9 de setembre de 1982 es va produir una fusió parcial de la base del reactor número 1, es va reparar, es va tornar a posar en marxa i no es va informar a la comunitat internacional fins passats tres anys. El secretisme seria al cap i a la fi la maledicció de Txernóbil.

L'abril del 1986, la direcció nuclear a Moscou va decidir elevar la seguretat dels reactors de Txernóbil, que eren de grafit i refrigerats per aigua. Sota la seva tutela, els tècnics de la central havien de realitzar una prova que consistia a esbrinar quant de temps la turbina de vapor seguiria generant electricitat una vegada que es tallés el vapor. L'assaig, iniciat cap a les onze de la nit del dia 25, va encadenar una sèrie d'errors humans que van impedir l'actuació dels sistemes automàtics d'emergència. A les 01:23 minuts del 26 d'abril es va produir la primera explosió i, uns segons després, una altra encara més gran va fer saltar pels aires el sostre i les parets de formigó de la sala del reactor número quatre. Hi va haver un incendi, el combustible nuclear va ser llançat fora i un núvol de pols radioactiva es va elevar a l'atmosfera.

BOMBERS DESINFORMATS

Els bombers de la central i de la pròxima ciutat de Txernóbil que van anar a apagar el foc no van ser informats del perill de l'alta radioactivitat generada i van fer la seva feina sense l'equipament adient. L'incendi a la sala del reactor va ser sufocat en tres hores, però el nucli de grafit en contacte amb l'aigua va provocar noves explosions i va seguir cremant i alliberant radioactivitat fins que 5.000 tones de bor, dolomita, sorra, argila i plom llançades des d'helicòpters van aconseguir extingir el foc el 9 de maig. De les 31 persones que van morir durant l'accident, 28 van ser bombers i operaris.

La catàstrofe va seguir dominada pel secretisme. Malgrat l'enorme risc, els altres tres reactors van seguir funcionant i els habitants de Prípiat no van ser advertits de l'amenaça de contaminació fins al cap d'un dia. La seva evacuació va començar el 27 d'abril a la tarda. Protegida per la foscor de la nit, una cua interminable d'autobusos va traslladar 50.000 persones a qui només es va permetre emportar-se el que era imprescindible amb la promesa que tornarien al cap de tres dies. No van tornar mai. La ciutat fantasma de Prípiat encara continua actualment com a testimoni del pitjor accident nuclear de la història, un honor que 25 anys després li va disputar Fukushima.

Només dies després de l'accident i amb un nivell de radioactivitat milers de vegades superior al màxim permès es va declarar una zona d'exclusió de 30 quilòmetres a la rodona i es va evacuar les 16.000 persones que vivien a les aldees de l'àrea. Mentrestant, el núvol radioactiu s'estenia per Europa fins al Pacífic i a Txernóbil els anomenats liquidadors (bombers, militars, miners, treballadors especialitzats i voluntaris de tota l'URSS) s'esforçaven en les tasques de control del desastre, neteja, descontaminació i construcció del sarcòfag que guarda el reactor número 4. A la central van treballar uns 800.000 liquidadors al llarg de sis anys. L'hermetisme soviètic no va donar mai les xifres exactes de tots els que van absorbir grans dosis de radioactivitat, però milers de persones han mort i centenars de milers encara en pateixen les seqüeles.

Notícies relacionades

Memòries d'un liquidador de Txernóbil

Txernóbil, la gran mentida de l'URSS

Svetlana Aleksiévitx en el seu llibre 'Veus de Txernóbil' plora l'horror desfermat a Bielorússia, la seva terra. La Nobel de literatura recorda que es va contaminar el 23% del territori bielorús, davant el 4,8% del d'Ucraïna i al 0,5% del rus.

Trenta anys després, la memòria tràgica de Txernóbil segueix viva.