TESTIMONI DE PRIMERA MÀ SOBRE UN DELS GIHADISTES DE BÈLGICA

Marc Marginedas relata el seu segrest a mans d'un dels terroristes de Brussel·les

El reporter d'EL PERIÓDICO recorda Najim Laachraui com el carceller amable durant els gairebé sis mesos de segrest a Síria

Malgrat que ningú dubtava de la seva determinació de matar si així se li requeria, Abu-Idriss / Najim Laachraui no obtenia plaer amb el dolor dels altres, i conversava amb els segrestats

Els germans Khalid i Brahim el-Bakraoui, identificats com a autors de l’atac a l’aeroport. A la dreta, el tercer sospitós.

Els germans Khalid i Brahim el-Bakraoui, identificats com a autors de l’atac a l’aeroport. A la dreta, el tercer sospitós.

4
Es llegeix en minuts
Marc Marginedas
Marc Marginedas

Periodista

Especialista en països de l'antiga Unió soviètica i el món àrab-islàmic.

ver +

La nit era freda i seca, com acostuma a ser habitual al nord de Síria a mitjans de gener. El formidable comboi que havien format les milícies de Estat Islàmic per a l'Iraq i el Llevant (ISIL) després de la seva expulsió d'Alep, a principis del 2014, pels seus antics aliats -les faccions rebels moderades sirianes- havia fet un alto en el que seria un penós periple de diversos dies de durada fins a la província de Raqqa. Abu-Idriss o, més ben dit, Najim Laachraui, un dels terroristes que el 22 de març es va immolar a l'aeroport de Brussel·les, muntava guàrdia a la part posterior d'una de les furgonetes de la caravana, una atrotinada 'pick-up' plena de trastos i material. I allà, de mala manera, entre les restes de les caixes, pugnant amb permanència per trobar una posició de comoditat, s'apilaven tres parelles d'esllanguits ostatges, emmanillats en parelles i vestits amb granotes de color taronja ostatgesemmanillats en parellesvestits amb granotes de color taronja, als quals no se'ls permetia, des del començament del trajecte, menjar res per evitar que evacuació dels seus residus orgànics reduís el ritme de l'expedició.

-"¿On anem?", vaig preguntar a Abu-Idriss / Najim Laachraui, amb el cap cobert amb una manta i encadenat a un captiu amb passaport francès.

-"No ho sé, potser a l'Iraq", va respondre el suïcida brussel·lès, amb tranquil·litat i una mica de sorna, sense pretendre que ens el creguéssim.

L'Iraq era el nom maleït, el lloc empestat, la frontera que mai havíem de travessar. Sabíem que si, en la nostra esbojarrada i precipitada fugida de la segona ciutat siriana, acabàvem entrant al país veí, el segrest es prolongaria no mesos, sinó anys, i que els nostres companys britànics i nord-americans allà tindrien nul·les possibilitats de tornar algun dia a ser homes lliures. Però Abu-Idriss / Najim Laachraui, a diferència dels segrestadors britànics a qui anomenàvem 'els Beatles', no va voler terroritzar-nos, i amb la seva broma, més aviat va semblar voler allunyar del tot la nostra principal inquietud del moment.

CONVERSA A TRES

La conversa a tres bandes va continuar; versava sobre l'islamAl-Qaida, l'Estat Islàmic, els musulmans a França i a Europa. Era gairebé una xerrada d'amics, en to cordial, en la qual gairebé ens vam arribar a oblidar que dos dels interlocutors érem ostatges privats de llibertat, i el tercer, un carceller que en qualsevol moment podria rebre l'ordre d'executar-nos. En un moment, fins i tot se'ns va permetre retirar el pesant i feixuc cobrellit que dúiem al cap per aspirar durant uns instants l'aire fresc del desert.

Li vaig voler parlar dels meus anys com a corresponsal al Magrib d'EL PERIÓDICO, en la dècada dels 90, de les meves picabaralles amb el Govern d'Alger, amb l'esperança que tingués algun vincle amb el país nord-africà i menyspreés el règim allà en el poder. En un moment del debat, vaig canviar el francès per l'àrab, i Abu-Idriss / Najim Laachraui em va animar: "Segueix, segueix". Potser sense ser ell conscient que les meves habilitats verbals en la llengua de l'Alcorà minvaven a mesura que la conversa guanyava en complexitat. Més tard, quan vam fer escala en el que semblava una bugaderia -això vam creure per la quantitat de roba que s'hi s'acumulava-, va entrar a la nostra estança, amb la cara tapada amb una màscara i acariciant un colom blanc. "Us vull presentar l'últim presoner", va dir a una audiència d'ostatges masculins, atordits pel viatge i inquiets per la possibilitat que comencessin les execucions, vistes les dificultats logístiques de traslladar i alimentar un grup tan nombrós de presos en un país en guerra.     

El suïcida de Brussel·les era, amb diferència, el més articulat, intel·ligent i reflexiu dels carcellers de parla francesa que ens van custodiar, des de l'octubre del 2013 fins a finals de desembre d'aquell any, en una masmorra a prop d'Alep. Posteriorment, vam passar a la jurisdicció dels tres gihadistes britànics, els que anomenàvem 'els Beatles', encapçalats pel sàdic que la premsa anglosaxona ha batejat com a 'jihadi John', i els seus dos adlàters, també de trets piscopàtics, que ens preparaven una mena de Guantánamo en una casa lluny de la ciutat. A diferència dels tres anglesos, Abu-Idriss / Najim Laachraui no obtenia plaer observant el dolor dels altres, ni infligint-lo sense provocació prèvia. Quan s'ocupava de la intendència, el menjar arribava puntualment, dues vegades al dia. Res a veure amb els seus companys, que a vegades s'oblidaven de nosaltres i ens deixaven dies sencers sense menjar. Una nit hivernal, al comprovar que el puré de verdures que acompanyava les nostres exigües racions d'arròs estava fred, es va oferir a escalfar-lo. 

Cap de nosaltres, això sí, no va arribar a dubtar ni un instant que a Abu-Idrisss / Najim Laachraui no li tremolaria la mà si rebia la ordre de matar.

-"¡... no cometis l'error de la teva vida!", li va advertir a un presoner francès que en una ocasió va estar a punt de veure-li la cara.

Sabíem que contemplar la cara a algun dels nostres carcellers es pagava car, i eliminava de sobte qualsevol possibilitat d'alliberament.

L'últim cop que vaig saber alguna cosa de qui dos anys després assassinaria desenes de persones fent-se esclatar a l'aeroport de Brussel·les va ser en un edifici a prop de Raqqa, cap a finals del gener del 2014, una vegada que la complexíssima operació logística de traslladar fins allà gairebé dues desenes d'ostatges havia culminat amb èxit. Ens cridava un per un a una habitació contigua on era ell. A mi em va preguntar per unes dades familiars, i després em va demanar la contrasenya de la meva pàgina de Facebook. Això em fa pensar que va ser ell qui es va introduir llavors al meu compte i va canviar el meu nom (Marc Marginedas) per un altre en àrab. Creient, potser equivocadament, que havia aconseguit establir algun vincle emocional amb ell -o qui sap, sent víctima d'un brot de síndrome d'Estocolm-, li vaig plantejar una última petició.

-¿Què vols?", va inquirir.

Notícies relacionades

-"Que no se'm separi dels ostatges espanyols", li vaig deixar anar.

Abu-Idriss / Najim Laachraui va respondre que no sabia on anàvem, però que ens visitaria sovint i que s'encarregaria que fos així. Mai més el vaig tornar a veure.