El tirà del Txad

Les últimes paraules que va dirigir als seus botxins mostraven la seva valentia. No es penedia gens ni mica de la seva lluita, una lluita al servei del poble txadià que seria recollida per la Història. Rose Lokissim és una entre les milers de víctimes d'Hissène Habré, el que va ser dictador del Txad entre els anys 1982 i 1990.

«Una de les meves principals satisfaccions és que he ajudat a fer que es compleixi el desig de Rose, que es parli d'ella i deixar constància que la seva lluita va tenir sentit». Són paraules de Reed Brody, advocat de l'oenagé Human Right Watch, conegut com «el caçador de dictadors». Un àlies guanyat a pols per la seva tenacitat en l'objectiu que tirans com el xilè Augusto Pinochet o l'haitià Jean-Claude Duvalier no quedessin impunes.

Tot el seu treball en la recopilació de documentació i testimonis encaminats a fer seure el dictador txadià al banc dels acusats és el punt de partida del curt documental titulat Parler de Rose (Parlant de Rose), dirigit per Isabel Coixet i narrat per Juliette Binoche. La figura de la líder opositora Rose Lokissim, perfilada a través del testimoni de víctimes supervivents de la repressió dictatorial, és el fil conductor d'un documental de 30 minuts de durada que recorre els horrors d'una de les dictadures africanes més sanguinàries.

A les portes del judici

El treball ha vist la llum en un moment, en absolut, gratuït. «Respon a la intenció de conscienciar l'opinió pública abans del judici al dictador, previst per al pròxim 20 de juliol al Senegal», explica la directora, Isabel Coixet. La presentació, ahir a Madrid, va evidenciar novament per a la directora el mateix que ella mateixa va sentir al conèixer la història de Rose. «Jo i la gent del meu voltant teníem un profund desconeixement del que havia passat al Txad, així com de la brutalitat d'una dictadura que ha passat desapercebuda», afegeix la directora que, tot seguit, subratlla la transcendència d'un judici que té punts per ser considerat històric. Si se celebra tal com està previst, es tractarà del primer judici a un dictador africà acusat de crims contra la humanitat jutjat per un tribunal designat per la Unió Africana.

«M'interessa el punt de vista de les víctimes més que el del tirà», explica l'advocat d'Human Right Watch, encarregat d'analitzar tots els documents atresorats per l'aparell repressor i que Habré no va tenir temps de destruir abans de marxar a corre-cuita, després de la seva caiguda, cap al Senegal. Un llegat documental recollit en l'informe com La plana de la mort de Human Right Watch, en al·lusió al nom de l'enclavament on es trobava el centre de detenció.

«A diferència dels judicis per crims contra la humanitat que se celebren a l'Haia, en aquest cas són les víctimes les que es converteixen en arquitectes de la justícia», destaca l'activista pro-drets humans. Al parlar amb els supervivents de les tortures -el règim es va arrogar acumular més de 13.000 torturats i 40.000 morts-, sempre sortia sovint a col·lació la figura de Rose Lokissim, una opositora a la qual el règim va descriure de forma concisa. «No és una dona corrent», escrivia el director de la presó, que afegia: «És irrecuperable».

Entre 60 homes

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

Que no era una dona corrent no hi ha cap dubte, especialment al veure el documental i sentir, de boca d'altres víctimes amb la sort d'haver mantingut la vida, testimonis que s'acosten a l'heroisme. Tancada durant vuit mesos en una cel·la amb 60 homes -ella era l'unica dona- mai es va lamentar i només la van veure plorar quan una criatura nascuda a la presó va perdre la vida al no poder superar les condicions infrahumanes en què vivien.

«Li vam haver de rascar la brutícia amb un ganivet», relata una companya de captiveri al documental per donar compte de com va sortir Rose després dels vuit mesos compartits amb presos homes. És aviat per saber si la Història, com ella desitjava, li farà un lloc. De moment, el cine de Coixet recupera la seva lluita.