Dunes de destrucció

El comte de Volney, orientalista francès, va escriure el 1791 'Les ruïnes de Palmira', un assaig en el qual medita sobre la desaparició dels imperis que, per la seva grandesa, semblaven destinats a ser eterns. Viatger il·lustrat, Volney comença el llibre a les ruïnes de Palmira, la històrica ciutat assetjada pel desert de Síria que avui pateix els desastres de la guerra. 

Recordo, de quan vaig ser a Síria, el 2009, l’eufòria que em va envair a l’arribar a les ruïnes de Palmira, amb centenars de columnes desafiant el pas del temps enmig del desert. Era una visió meravellosa, similar a la que devia contemplar el comte de Volney quan el 1873, amb tan sols 25 anys, hi va arribar en una caravana procedent de Damasc. «De sobte –escriu– vaig veure en el pla l’escena de ruïnes més impressionant: una multitud innombrable de superbes columnes dretes que s’estenien fins a perdre’s de vista en fileres simètriques» . 

Avui, per desgràcia, el Museu de Palmira ha estat saquejat i les columnes i el temple de Bel han estat fet malbé per les bombes. La que fins al 273 va ser una gran ciutat de la Ruta de la Seda torna a estar amenaçada per la destrucció. 

Khaled Assad, director de les excavacions de Palmira entre el 1964 i el 2006, m’explicava il·lusionat el 2009 com havien hagut de treballar perquè Palmira recuperés la seva esplendor. «Les dunes cobrien bona part de Palmira quan hi vam arribar», recordava. «Vam aixecar 300 columnes que estaven a terra. Posàvem bastides a cada columna i trigàvem sis dies a aixecar-la. Va ser una feina lenta i dura, però va valer la pena». 

Malgrat l’amenaça dels bandits del desert, les ruïnes de Palmira van ser visitades amb devoció per grans viatgers del XIX i de principis del XX, i també per personatges com Lawrence d’Aràbia o la novel·lista Agatha Christie, casada amb l’arqueòleg Max Mallowan. El meravellós hotel que hi havia a tocar de les ruïnes, el Zenobia, va pertànyer durant els anys 20 a Marga d’Indurain, de qui Cristina Morató va escriure l’apassionada biografia 'Cautiva de Arabia'. Avui, no obstant, l’esplendor està tocada de mort. 

A poques hores per carretera de Palmira hi ha una altra meravella siriana que ha rebut l’impacte de les bombes: el castell de Krak des Chevaliers, en el qual els cavallers de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem es van refugiar entre el 1142 i el 1271. La seva ubicació, a dalt d’un turó a prop de la frontera del Líban, li dóna una aparença inexpugnable, reforçada per les seves altes muralles i els diferents recintes fortificats.  

Un castell admirable

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Quan Lawrence d’Aràbia el va visitar el 1909 el va qualificar com «el castell més admirable del món». Cent anys després, el 2009, continuava sent un escenari fascinant on encara s’intuïa el ressò de les batalles amb els mamelucs. Els rebels sirians s’hi van refugiar a l’inici de la guerra i, tot i que ja n’han estat desallotjats, els impactes de morter han fet malbé el castell. 

La guerra també ha afectat alguns edificis històrics de Damasc, com la mesquita dels Omeies, però és a la ciutat d’Alep on es nota més el rastre de la destrucció: el soc històric es va cremar, el minaret de la Gran Mesquita es va ensorrar i els valuosos manuscrits de la biblioteca van ser destruïts. «No et pots imaginar tot el que s’ha perdut a Alep» , m’escriu l’escriptor sirià Khaled Jalifa, que viu a Damasc. «Els sirians som gent de pau als quals ens agrada la música i el cafè. Aquest país on regnava la fragància de les roses avui està exposat a una guerra que ha provocat massa víctimes».