Una protesta urbana

Sabem que les protestes són genuïnament turques: el 90% dels tuits emesos aquests dies en suport a les protestes procedien de Turquia, en comparació del 30% dels que van circular durant la primavera àrab a Egipte, per posar un exemple. Però això no vol dir que Turquia s'aixeca contraErdogan, sinó que una part de la població urbana de Turquia s'està manifestant contra un Govern que no la representa, o que no ha fet res per ella. Aquest seria el titular correcte, menys sensacionalista, però més ajustat a la realitat i més adequat per entendre què passa i què pot arribar a passar.

També és evident queErdoganestà rebent un seriós toc d'atenció a les grans ciutats de l'occident turc, no així a les de l'Anatòlia central, d'on procedeix el seu suport electoral. És clar que la protesta va molt més enllà de la defensa del parc Gezi, però tampoc som al davant d'un aixecament nacional.Erdogan i l'AKP reben el seu suport d'una Turquia provincial, articulada al voltant d'una petita i mitjana burgesia d'ideologia islamista i tirant a neoliberal. Però no sembla que als carrers hi estigui lluitant l'antiga classe mitjana neokemalista, secular i de mentalitat més estatalitzadora.

Malgrat el que clamiErdogan, no és probable que el vell Partit Republicà del Poble (CHP) estigui al darrere d'unes protestes en què es veuen molts símbols de l'activisme cívic, juvenil i alternatiu, encara que gairebé segur que la gran majoria procedeixen de la Turquia laica i urbana. En realitat, el primer ministre es cura en salut per evitar costi el que costi que el CHP pugui arribar a agafar el control de la protesta del carrer, cosa que sembla difícil que passi. I això és un drama, ja que a Turquia no hi ha sobreviscut ni tan sols un bipartidisme capaç d'atenuar aquestes situacions.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Actuant d'aquesta forma,Erdogan no contribueix a desencallar els problemes que han portat a aquesta situació, sinó que els perpetua. És tota una metàfora de la Turquia sociopolítica actual, a mig camí de la integració a Europa, embarrancada en la guerra de Síria, amb el procés de modernització política i institucional del país en estat de paràlisi. En canvi, l'economia sí que creix de manera espectacular, i aquí possiblement es troba una clau per als disturbis viscuts aquests dies.

Turquia s'ha convertit en un país refugi per a la inversió internacional -i preferentment àrab-, una bona part de la qual va cap a fons d'inversió molt rendibles. Aquests diners es reinverteixen en la construcció o incrementen fortunes o van a l'especulació; però no està generant exportació d'alt valor afegit, i en aquest sentit Turquia podria estar a punt de quedar aturada a mig camí, també en el terreny econòmic. Sembla evident que una part de la població urbana no sent que la riquesa s'estigui redistribuint adequadament; el més dolent, per al Govern, és que si les protestes creixen i el país fa la impressió de desestabilitzar-se, els diners escaparan. I la gran obra de l'AKP en aquesta dècada -una Turquia pròspera i estable- podria quedar buida de contingut.