Font de tot bé i tot mal

La senyoraMargaret That-cher,la que va carregar amb èxit contra els sindicats però també contra el sistema de classes britànic, ha portat la polarització fins a la tomba. Encara que en el seu enterrament hi va haver molts més aplaudiments que xiulets, la divisió abismal d'opinions ha estat palpable des que va morir.

Mentre un comentarista manifestava que en cert sentit ahir s'enterrava d'alguna manera Anglaterra, un altre afirmava que calia ser clars: gastar-se 12 milions en el funeral en aquests moments era senzillament estúpid. Mentre un admirador repetia que els joves ignoren l'estat del país quan va arribar al poder altres, gent de l'esquerra, líders sindicals, declaraven que va arruïnar la nació i que s'han alegrat amb la seva mort.

Hi ha més consens en el fet que, per bé o per mal, la filla d'un botiguer de províncies va modernitzar i va revolucionar el país amb un considerable cost social, apunten bastants, i fins i tot molts detractors admeten que les seves idees han estat acceptades fins i tot en ciutats com Liverpool.

La longeva primera ministra, una senyora amb molts pantalons en un món d'homes, deu el seu èxit a la conjuntura en què va accedir al poder (el Govern laborista fallava en el seu intent d'aixecar el país), a la seva determinació i conviccions (el que compta és l'home i l'esforç, no l'Estat) i a la sort.

Tot es va conjugar en un moment clau de la seva trajectòria, la guerra de les Malvines. Ella no la va començar, va ser la junta militar argentina qui, tot i que amb justes reivindicacions sobre les illes, va optar sorprenentment per l'ús de la força. Es pot concloure que el generalGaltieriva consolidar apoteòsicament la carrera deThatcher, les reformes econòmiques conservadores encara no havien donat fruits i la popularitat de la política estava per terra.

Nits sense dormir

Van entrar en joc les seves conviccions. Contra l'opinió de la gairebé totalitat del seu Gabinet -aquí es tornen a veure els pantalons- va decidir enviar una flota a la fi del món. Va recuperar les illes, va multiplicar el seu prestigi i va arrasar en unes eleccions que hauria perdut sense el conflicte. La seva secretària escriu que pràcticament no va dormir cap nit en les setmanes de la guerra.

Notícies relacionades

La deessa invisible

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

En aquest camp exterior va deixar la seva empremta. En lluna de mel total ambRonald Reagan, va permetre el desplegament dels míssils d'aquest i va defensar amb tossuderia les seves idees comunes (els sistemes comunistes són perversos, etc.). Però realista com era va convèncer el seu col·lega ianqui que ambGorbatxovs'havia de parlar i es «podien fer negocis». Va resultar.Reagantenia la clau, va caure el mur i es va alliberar Europa de l'Est.Walesai altres dirigents de països de l'Est l'adoraven. Els seus intents per aturar la reunificació germànica («Alemanya creixerà i voldrà manar»), premonitoris per a alguns, han estat oblidats.

Va guanyar còmodament tres eleccions i, al final, li van fallar, no les urnes, sinó la sort i l'olfacte. Enrocada contra l'aprofundiment polític de la UE i a favor de la implantació d'un impost municipal, els companys van desertar. Va dimitir i la ferida de la traïció no va cicatritzar.