«Nosaltres paguem»

Va ser com una enrampada d¿alt voltatge per aBeeston iHolbeck, tots dos barris de la perifèria sud de la ciutat deLeeds, amb les seves cases unifamiliars d¿obra vista i totxo vermell i els seus llençols estesos al sol. Per espai de diversos dies, durant el mes de juliol del 2005, l¿atenció mediàtica del món sencer es va concentrar en aquells dos anodins suburbis del nord d¿Anglaterra, amb centenars de periodistes trucant de porta en porta i pul·lulant pels seus carrers a la recerca de testimonis de veïns que haguessin conviscut de prop ambShehzad Tanweer iHasib Husein, dos dels quatre suïcides que s¿havien fet explotar una setmana abans en el transport públic londinenc.

Però el que originalment es tractava d¿una competitiva cobertura periodística amb presència dels principals mitjans de comunicació del planeta, es va transformar, per obra i gràcia dels tabloides britànics, en una mena de soc o galeria de subhastes, amb periodistes oferint substancioses primes, a plena veu i sense pudor, distorsionant el que genuïnament volguessin o poguessin explicar els que van van conèixer de prop els dos terroristes.

Bechir Ahmed, oncle deShehzad Tanweer, es va deixar veure perSouth Leeds Fisheries, la parada familiar de venda de peix i patates fregides, poc després de l¿obertura del comerç, cap a les les 12.15. Els periodistes que hi havia congregats el vam envoltar i vam començar a avassallar-lo a preguntes. L¿home, amb la mirada perduda, encara sota el xoc d¿haver sabut unes hores enrere que el seu nebot era el responsable de la mort de desenes de persones, només era capaç de dir: «Les nostres vides han estat arruïnades, no és possible acceptar una cosa així¿».

La improvisada conferència de premsa va ser interrompuda per una persona pròxima a ell, que va introduirBechir en un vehicle, al veure que aquest estava a punt d¿ensorrar-se. Però abans que el cotxe arrenqués, un periodista britànic s¿hi va acostar, va parlar amb un dels passatgers, va demanar un número de telèfon, que va apuntar a la seva llibreta, alhora que etzibava: «Nosaltres paguem». Les paraules de Bechir ja eren un producte mercantil.

Notícies relacionades

Sexe, drogues diners i corrupció

Ja no s'hi val tot

Foto amb preu

Moments abans, en una escola on havia cursat estudis un dels terroristes, res s¿oferia gratuïtament, i el lloc ja era terra cremada. Un dels companys assegurava tenir una fotografia seva, però únicament l¿entregaria a qui li pagués la suma de diners que exigia. A mesura que passaven les hores, la possibilitat de trobar testimonis rellevants anava disminuint, un fenomen paral·lel al progressiu desembarcament de reporters de tabloides a la recerca d¿una exclusiva periodística.