Desastre paradigmàtic del futur immediat

El mal ja està fet i aquesta mala acció ja està costant vides humanes (i en costarà més). Els ingredients d'aquest desastre són diversos, i anuncien un verdader paradigma del món en què vivim i del futur immediat. Tan immediat com que falten pocs mesos per entrar al 2011, desè aniversari de l'atemptat terrorista que, per les seves característiques peculiars i sobretot per algunes de les reaccions que va desencadenar, potser marca simbòlicament l'inici del segle XXI.

Notícies relacionades

La ira musulmana creix i causa el primer mort a l'Afganistan

L'11-S, en mans dels exaltats

El primer ingredient és el senyor Jones, que no és un boig -aquest és el diagnòstic fàcil- sinó un fanàtic perillós, un autèntic piròman ideològic, que en 30 anys de predicació al capdavant d'una secta fins ahir desconeguda (Dove World ­Outreach Center) ha aconseguit 50 feligresos i ser expulsat d'Alemanya. Però la seva crida a cremar ­l'Alcorà cavalca sobre el segon ingredient, autèntic multiplicador sociològic a escala global, que és internet i en general la globalització instantània de la difusió de qualsevol cosa a escala mundial. Que un guillat ­prediqui provocacions insensates no és nou en la història de la humanitat, però que un amb tan poca audiència a casa posi en marxa la situació que ens ve al damunt, això és nou i és greu. El tercer ingredient és el teló de fons en què aquest incident s'insereix, i el precedent de les vinyetes de Dinamarca fa pocs anys hauria d'estar molt present en tots nosaltres. Les polítiques intel·ligents contra el terrorisme d'invocació islamista (que existeix i durarà temps) passarien òbviament per intentar aïllar aquests grups respecte de la immensa majoria de l'islam, que agrupa 1.300 milions d'éssers humans (per cert, igualats amb el nombre de cristians), que és molt heterogeni i on cadascú viu la seva vida política i social a la seva manera segons països, tradicions i cultures específiques. El quart ingredient són aquelles veus públiques que fan tot el contrari i insisteixen en amalgames insensates. Per exemple, el senyor Aznar al descriure el món com un camp de batalla geogràfic que té dos megabàndols i en el qual la línia de trinxeres és Israel. O el senyor Thilo ­Sarrazin -ja dimitit del Bundesbank-, amb els seus arguments genètics sobre jueus i ­inferioritats intel·lectuals de musulmans. Aconseguir que fins i tot el president -democràticament elegit- del primer país musulmà del món, Indonèsia, hagi de mostrar la seva indignació és tota una gesta. Al mateix temps, el pro­blema és de tothom i en l'àmbit mundial. Per aïllar el ­terrorisme islamista és ­indispensable que se sentin cada vegada més veus de mu­sulmans que el desautoritzin, des de les Filipines fins a San Francisco, passant pel Pròxim Orient. I aquí, des de la fàtua de Khomeini contra l'escriptor Salman Rushdie ­(¡ja fa 20 anys!) encara queda molt per fer.

Per poder debatre sobre l'Alcorà, el punt de partida és estar frontalment en contra de cremar-lo. A més a més, cremar llibres és el que des de la Inquisició fins a Hitler, Stalin i Pol Pot ha distingit les ideologies totalitàries. Però comencem la casa pels fonaments, i que cada lector es pregunti quants musulmans coneix i tracta en la seva vida diària, i si parla amb ells d'aquests temes. I no s'hi val a dir que no els té al seu abast. A Europa, Espanya i Catalunya hi ha molts musulmans.