La utopia del quibuts

Constitueixen només un 1,72% de la població d'Israel i tant la seva estructura com la seva forma de vida dista molt de la d'aquells pioners que posaven en pràctica una utopia basada en el socialisme sionista. Però encara hi són i la seva empremta és inesborrable. El moviment delskibutzim, que dècades enrere va atraure tota l'esquerra europea i l'atenció del món sencer, ha fet 100 anys. Va ser llavors, entre el 1909 i el 1910, quan va néixer Degania, el primer quibuts, a la riba meridional del mar de Galilea.

En un segle, la transformació delskibutzimha estat immensa. A penes sortien d'una crisi per entrar en una altra, i amb cada crisi arribava el canvi i l'adaptació. Fa molt temps que els nens no viuen separats dels seus pares (a qui veien només unes hores al dia) ni dormen a la casa dels nens. Enrere van quedar també els temps en què un quibuts era, per definició, una col·lectivitat agrícola: alguns han desenvolupat indústries i empreses de tecnologia punta que contribueixen de forma gens menyspreable a l'economia del país.

El quibuts Gan Shmuel, ubicat al nord-est de Tel Aviv, a prop de la ciutat de Hadera, va ser creat el 1921 i reunia totes les característiques d'un quibuts tradicional. Avui, en canvi, posseeix una empresa de processament de fruites i cítrics, Gan Shmuel Foods, que elabora sucs, nèctars i altres begudes naturals al 100%. A més de proveir el mercat israelià, Gan Shmuel Foods, amb una producció equivalent a gairebé 200 milions d'euros anuals, exporta a mig món (el 85% de la producció). Des de l'any 1993 l'empresa cotitza en borsa.

És un exemple representatiu d'aquesta realitat dual.«Per un costat, som un quibuts tradicional; per un altre, som l'exportador més important de productes alimentaris d'Israel», explica Ilan Ben Shimon, el mànager de la planta.

La fàbrica compta amb 500 treballadors. El 45%, com el mateix Ben Shimon, són membres del quibuts i no perceben salari (només una petita assignació per a despeses personals). El 55% són contractats, veïns de la zona de Hadera, i lògicament cobren el seu sou.

Elskibutzimhan estat immersos en els últims 20 anys en un procés accelerat de privatització. El postulat bàsic de l'igualitarisme que prohibia la propietat privada –totes les possessions d'unkibuznik(membre del quibuts) pertanyen a la comunitat i la comunitat cobreix totes les necessitats dels seus membres– està completament esquerdat. No obstant, el quibuts de Gan Shmuel, malgrat tots els canvis que ha introduït –com cobrar l'equivalent a un euro pel menjador–, conserva alguns dels principis bàsics que van inspirar el moviment.

Ho demostra el fet que, al contrari del que ja passa a moltskibutzim, els membres no cobrin salari.«Crec que aquesta és la clau. En el moment en què introdueixes el salari s'ha acabat la història»,assenyala Eyal Adut, responsable de màrqueting de la fàbrica i membre del quibuts.

El professor Yoram Kroll, que també procedeix del món del quibuts, fa anys que estudia l'economia d'aquestes col·lectivitats i deixa anar una infinitat de xifres. El seu diagnòstic és contundent:«Mai van ser viables. Cada 10 anys havien de ser rescatats pel Govern o a través del deute». La crisi econòmica dels anys 80 va accelerar la privatització als anys 90, però Kroll sosté que, en realitat, el procés de privatització va començar des del primer dia:«A Degania hi va haver una gran crisi el dia en què un membre del quibuts–aleshores vivien en tendes– va tancar la seva bossa amb clau».

Les compensacions

Notícies relacionades

Hamàs mata cinc soldats d’Israel i l’Exèrcit empeny a la costa els gazians

L’Audiència obre diligències a Netanyahu per l’assalt al vaixell de la flotilla de Gaza

Històricament hi va haver discussions de més envergadura i substància moral, com la que es va plantejar sobre si els supervivents de l'Holocaust que van cobrar compensacions d'Alemanya les havien d'entregar al quibuts. ¿Era just col·lectivitzar el que havien obtingut a costa d'un patiment tan personal? Només alguns ho van fer.

Adut, que pertany a aquesta generació dekibutzniks que sí que dormien a la casa dels nens–«no sé exactament com em va marcar, però segur que sóc una persona diferent de la que seria si de petit hagués viscut amb els meus pares»–fa una ganyota davant el degoteig de crítiques de Kroll –«ningú hauria de prendre decisions per tu»,diu el professor– en senyal de desacord.«Crec–subratlla Adut–que el quibuts segueix sent una forma única de vida, que cuida les necessitats de la comunitat, per exemple, la gent gran».I no hi ha lloc per a la nostàlgia.