L'últim tren per ser feliç

«Vivíel presente,hacécomo los muchachitos de las películas extranjeras…»

Així es parlava al cine argentí fa 50 anys. La pel·lículaLos jóvenes viejos, de Rodolfo Kuhn, intentava retratar la sensació de tedi i indiferència d'una classe social benestant, igual que Federico Fellini ho havia fet aLa dolce vita(1960). Aquella era una generació d'argentins sense horitzons ni passions. Quan falten dies perquè aquest país celebri el seu bicentenari, hi ha molts vells que, al revés d'aquella trama, se senten joves, amb ganes de tornar a començar, com si s'haguessin pres massa seriosament aquella pel·lícula de Kuhn o una publicitat de la jubilació privada de l'era neoliberal en què els prometien ser forever young (joves per sempre). Fa 10 anys, només el 5% de les parelles més grans de 60 anys es divorciaven. En l'actualitat, aquest percentatge s'ha triplicat, d'acord amb les xifres oficials.

Tendència en expansió

D'aquesta manera, els avis o els que estan a punt de ser-ho s'afegeixen a una tendència molt estesa als centres urbans, on els seus habitants defugen cada vegada més el ritual de passar pel registre civil per formalitzar davant de l'Estat el seu compromís i, si ho fan, potser després decideixen anul·lar aquest contracte conjugal.

El 2008 es van separar 72.000 persones més grans de 60 anys (el 10% de la població d'aquesta edat). Donada la tendència a l'alça, es calcula que l'any passat encara van ser més els que van decidir trencar relacions de vegades immemorials i, gràcies a l'increment de l'expectativa de vida –80 anys per a les dones i 76 anys per als homes– donar-se una altra oportunitat sentimental.«Socialment hi ha més acceptació del divorci, independentment de l'edat. Això anima els que no han tingut un matrimoni feliç a separar-se»,explica al diariClarín el gerontòleg Germán de la Llave.

«Els que després de la jubilació no tenen projectes o activitats estan condemnats a estar-se tot el dia a casa, i amb més temps per discutir hi ha més probabilitat de divorciar-se», continua.

Hi havia un temps, no gaire llunyà, en què els jubilats sortien als carrers a reclamar pensions dignes. En la disputa, de vegades cos a cos amb els policies, feien el que ja no s'esperava que fessin.

Però ara no és la crisi econòmica la que marca els canvis de codis. Graciela Zarebski, directora de Psicogerontologia de la Universitat Maimónides, assenyala en aquest sentit que s'han modificat les expectatives socials respecte al que s'ha de considerar un«comportament adequat» per a cada edat.

Zarebski precisa:«Així com no hi ha edat per casar-se ni per separar-se, no hi ha una edat de començament de la vellesa. Som testimonis de l'aparició de nous vells. Són adults que conserven el seu esperit lúdic. No exerceixen només d'avis, sinó que viatgen, estudien, treballen, se senten vius». En aquest sentit, s'espera que la parella acompanyi la necessitat d'evitar la paràlisi crepuscular.

Emancipació femenina

L'emancipació de la dona en l'aspecte laboral i en el sexual, afegeix Zarebski, és un factor fonamental que incideix en aquesta tendència. Una vegada que els fills abandonen la casa familiar, pot sortir a la superfície la insatisfacció acumulada.«La dona ja no es concep només com a mare i àvia i això dinamitza múltiples sentits de la unió conjugal».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Xi visitarà França, Sèrbia i Hongria en el seu primer viatge a Europa en un lustre

Cinc anys enrere es va estrenar a Buenos Aires Elsa y Fred. la pel·lícula del director argentí Marcos Carnevale explica el que li passa a Elsa (China Zorrilla), una argentina hipocondríaca que viu a Madrid, quan, per atzar, es troba amb Alfredo, un viudo que se'n va a viure al mateix edifici que ella. Després d'un incident –la topada d'un cotxe– els dos vells passen del ressentiment i la sospita a l'interès mutu. Es coneixen i s'enamoren. Creuen que és l'última oportunitat d'arribar al regne de la felicitat.

Tot el que en aquella pel·lícula podia ser vist i interpretat com una excentricitat, forma part de l'entramat de les relacions de molts argentins que ja no tenen els prejudicis d'abans. Segons Ricardo Iacub, psicòleg i especialista en vellesa:«Les noves formes d'envellir promouen que les persones grans tinguin altres expectatives i això permet aventurar-se a continuar escollint de quina manera es vol viure, un fet que en un altre moment podia ser vist com una cosa absurda».La realitat, una altra vegada, atrapa més que la ficció.