Aniversari d'una fita històrica

'Acabar el que es va iniciar el 1989', per Mikhaïl Gorbatxov

Els líders que modelen les relacions globals, i particularment les europees, no van estar encertats a l’hora d’aprofitar totes les oportunitats obertes fa 20 anys

Gorbatxov felicita Erich Honecker, nou líder de la RDA, el 1986.

Gorbatxov felicita Erich Honecker, nou líder de la RDA, el 1986. / REUTERS / GABY SOMMERO

6
Es llegeix en minuts
MIKHAÏL Gorbatxov

Aquesta informació es va publicar el dia 08/11/2009. El contingut fa referència a aquesta data.

El 1989, Europa i el món van fer un viratge decisiu. Va ser un moment en què la història va canviar a una marxa superior. Una acceleració que va quedar simbolitzada en la caiguda del mur de Berlín i les revolucions de vellut a l’Europa central i de l’est. Els règims totalitaris i autoritaris van anar abandonant l’escenari de la història.

Aquells esdeveniments, i la seva evolució pacífica, van ser possibles gràcies als canvis que es van iniciar a la Unió Soviètica a meitat de la dècada dels anys 80. Els vam iniciar perquè feia temps que eren del tot necessaris. Donàvem resposta a les exigències de la gent, que es ressentia de la seva vida sense llibertat, aïllada de la resta del món.

En qüestió de pocs anys –un temps molt curt, considerat l’abast de la història– es van desmantellar els grans pilars del sistema totalitari a la Unió Soviètica i es va adobar el terreny per a una transició democràtica i unes reformes econòmiques. Si això es va fer al nostre país, no podíem negar el mateix als altres països.

No els vam forçar a fer els canvis. Des dels inicis de la perestroika, jo deia als líders dels països del Pacte de Varsòvia que la Unió Soviètica es llançava a reformes importants, però que ells havien de decidir què volien fer. «Vostès són responsables davant la seva gent», els acotumava a dir. «Nosaltres no hi interferirem». De fet era un repudi de l’anomenada doctrina Bréjnev, basada en el concepte de sobirania limitada. Al principi, les meves paraules eren rebudes amb escepticisme, eren considerades una declaració més, purament formal, dictada per un nou secretari general del Partit Comunista. Però no vam cedir, i per aquest motiu els esdeveniments que van tenir lloc a Europa el 1989-1990 van ser pacífics, sense vessament de sang. El repte més gran va ser la unificació d’Alemanya.

Molt tard, cap a l’estiu de l’any 1989, en el transcurs de la meva visita a la República Federal d’Alemanya, els periodistes ens van preguntar, al canceller Helmut Kohl i a mi mateix, si havíem debatut la possibilitat de la unificació alemanya. Vaig contestar que havíem heretat aquest problema de la història i que s’abordaria a mesura que la història anés evolucionant. «Però, ¿quan?», preguntaven els periodistes. El canceller i jo vam apuntar que al segle XXI.

Alguns diran que vam ser molt mals profetes. D’acord: la unificació alemanya va tenir lloc molt abans, i per la voluntat del poble alemany, i no perquè Gorbatxov o Kohl ho decidissin. Els nord-americans acostumen a recordar el prec del president Ronald Reagan: «Senyor Gorbatxov, ¡enderroqui aquest mur!» Però, ¿això estava a l’abast d’un sol home? Era molt més complicat, perquè els altres deien, en certa manera: «Aguanti aquest mur».

Davant els milions de persones a Alemanya de l’Est i i de l’Oest que demanaven la unificació, havíem d’actuar de manera responsable. Els líders d’Europa i dels Estats Units van estar a l’altura del repte, superant dubtes i temors que, d’altra banda, era natural que existissin. Treballant junts, vam ser capaços d’evitar tornar a traçar fronteres i vam saber mantenir una confiança mútua. La guerra freda per fi va passar a la història.

Els esdeveniments després de la unificació alemanya i el final de la guerra freda no van ser tots en la direcció que havíem desitjat. A la mateixa Alemanya, 40 anys de divisió van deixar tot un llegat de llaços culturals i socials trencats que resulten fins i tot més difícils de reparar que la divisió econòmica. Els antics alemanys de l’Est van comprendre que no tot era perfecte a Occident, particularment en el seu sistema de benestar social. Tot i així, i malgrat tots els problemes plantejats per la integració, els alemanys han pogut convertir l’Alemanya unida en un membre de la comunitat de nacions molt respectat, fort i pacífic.

Els líders que modelen les relacions globals, i particularment les europees, no van tenir tant encert a l’hora d’aprofitar les oportunitats que se’ls van brindar fa 20 anys. I el resultat és que Europa no ha solucionat el seu problema fonamental: crear una estructura de seguretat sòlida.

Immediatament després del final de la guerra freda, vam començar a debatre nous mecanismes de seguretat per al nostre continent. Entre les idees, hi havia la de crear un consell de seguretat per a Europa. Es projectava com una direcció de seguretat amb poders reals i d’ampli abast. Polítics de la Unió Soviètica, Alemanya i els Estats Units ho van recolzar.

Per a la meva desil·lusió, els esdeveniments van seguir un curs absolutament diferent. Una situació que ha frenat l’emergència d’una nova Europa. En lloc de les antigues línies divisòries, han aparegut altres de noves. Europa ha presenciat guerres i ha vist com es vessava molta sang. Perviuen la desconfiança i els estereotips caducs: se sospita que Rússia amaga intencions malèvoles i plans agressius i imperialistes. Em va deixar molt commocionat una carta que els polítics de l’Europa central i de l’est van enviar al president Barack Obama aquest mes de juny. De fet, era una crida perquè abandonés la seva política d’acostament a Rússia. ¿Que potser no és vergonyós que uns polítics europeus no es parin a pensar ni un moment en les conseqüències desastroses que una nova confrontació podria provocar?

Al mateix temps, a Europa s’està instal·lant un debat sobre qui va tenir la responsabilitat de desencadenar la segona guerra mundial. S’estan produint intents per equiparar l’Alemanya nazi amb la Unió Soviètica. Uns intents equivocats, històricament erronis i moralment inacceptables.

Els que confien a aixecar un nou mur de sospites i animositats mútues a Europa fan un flac favor als seus propis països i a Europa com a conjunt. Europa només serà un actor global fort si verdaderament es converteix en la casa comuna dels europeus, tant de l’Est com de l’Oest. Europa ha de respirar amb dos pulmons, tal com ja va apuntar una vegada el papa Joan Pau II.

¿Què es pot fer per dirigir-nos cap a aquest objectiu?

A principis dels anys 90, la Unió Europea va decidir accelerar la seva ampliació. S’ha aconseguit molt; els èxits són reals. Però les implicacions d’aquest procés no van ser mesurades amb prou cura. La idea que tots els problemes europeus quedarien resolts amb la construcció d’Europa «des de l’Oest» es va convertir en un fet pràcticament irreal i probablement irrealitzable.

Un ritme d’ampliació més mesurat hauria donat més temps a la Unió Europea per desenvolupar un nou model de relacions amb Rússia i altres països que no tenen pinta de poder accedir a la Unió Europea en un futur pròxim.

El model actual de relacions de la Unió Europea amb altres països europeus es basa en el fet d’absorbir-ne el nombre més gran possible tan ràpid com es pugui, i deixar les relacions amb Rússia com a tema pendent. Això senzillament no és sostenible. Alguns a Europa es mostren reticents a l’hora d’acceptar-ho. ¿Aquesta reticència és un senyal de desgana a l’hora d’acceptar el ressorgiment de Rússia i de prendre-hi part? ¿Quina classe de Rússia volen veure? ¿Una nació forta, segura per dret propi, o simplement una proveïdora de recursos naturals que sap quin és el seu lloc?

Hi ha massa polítics europeus que no volen un terreny de joc pla amb Rússia. Volen que un costat sigui el mestre i el fiscal, i l’altre, o sigui Rússia, sigui l’alumne o l’acusat. Rússia no acceptarà pas aquest model. Rússia vol que l’entenguin. Dit clarament, vol ser tractada com un soci d’igual a igual.

Estar a l’altura dels reptes històrics de seguretat, recuperació econòmica, medi ambient i migració exigeix redissenyar les relacions globals i, encara més important, les relacions polítiques i econòmiques europees. Animo tots els europeus a prendre en consideració constructiva i sense malentesos la proposta del president rus Dmitri Medvédev sobre un nou tractat de seguretat europeu. Quan es resolgui aquest tema central, Europa podrà parlar en veu alta.

Notícies relacionades

Distribuït per The New York Times Syndicate.

Traducció, Toni Tobella.

Temes:

Rússia