El taxista, el guàrdia i la dona del mafiós

La via San Gregorio Armeno és un carrer del centre de Nàpols, allà on la ciutat es correspon amb el tan grapejat clixé de les cròniques neorealistes contemporànies. El carrer és famós perquè gairebé a cada porta hi ha una botiga que ven pessebres, pastorets i altres figures del pessebre, amb una posada al dia gairebé permanent de pastorets de l'actualitat, des de Barack Obama fins a Silvio Berlusconi. Donat que es venen durant tot l'any, se'l coneix també com el carrer dels pessebres. Els taxis no hi poden circular perquè és de vianants. Solen fer una volta per les vies adjacents per passar més amunt pel carrer dels Tribunals, o més avall pel carrer de San Biagio.

En aquest centre que a vegades s'assembla a un gueto i sempre a un formiguer, on tant s'hi entreveuen els guaites dels camorristes com una imprevista estrebada de bossa o cambrers esquivant transeünts amb safates plenes de tasses de cafè fumejant, els taxis solen interpretar les lleis d'una manera més aviat flexible. Donat que, en general, també ho fan tots els napolitans, a vegades s'hi produeixen escenes que reflecteixen l'essència de l'ésser napolità: la flexibilitat.

Un dia, a la cruïlla del carrer dels Tribunals amb el de San Gregorio Armeno, un taxi s'ha de parar a la força perquè a l'estret carreró hi ha un cotxe mal aparcat. Espera una estoneta i en vista que no passa res, fa sonar el clàxon. Una sola vegada. Al davant del taxi, un guàrdia municipal uniformat se'l mira i calla. El so del clàxon no té cap mena d'efecte i llavors el taxista torna a fer-lo sonar, però tres o quatre vegades seguides. Continua sense passar res i el municipal es manté impertorbable. El taxista abaixa el vidre de la finestreta i dirigeix a l'uniformat una frase ("¡el que s'ha de veure!") que tampoc produeix cap reacció. El taxista tanca la finestreta i obre l'altra, la del seu costat, que és a tocar d'una paradeta de venda de flors. "¡¿Però de qui és aquell cotxe?!", crida. El venedor no respon, però surt del seu tuguri i en veu alta crida l'atenció d'un venedor de fruita i verdura situat en plena cruïlla. Sense intercanviar-se cap paraula, aquest crida el cambrer del bar de la cantonada, el cambrer entra al seu local i al cap de dos minuts (dos) en surt una senyora amb abric de pell, joies i ulleres de sol. La vida real ha estat més eficient que la institució i aquí, d'això, en diuen Màfia.

Notícies relacionades

Netanyahu ataca Gaza, el Líban i Síria mentre perd socis de Govern

La falta de consens a la UE impedeix aplicar sancions al Govern israelià

"¡Ja no es pot prendre ni un cafè tranquil.la!", balbuceja la senyora enjoiada en veu alta, mentre entra al cotxe. No arrenca de seguida. Abaixa el vidre de la finestra oposada, davant la qual hi ha el municipal, i li deixa anar, amb calma, un reguitzell d'insults, improperis i paraulotes.

L'agent no mou ni una pestanya. La senyora tanca la finestra i se'n va amb el cotxe. El taxista torna a posar en marxa el motor, es gira cap al client i comenta: "El pessebre és meravellós, són els pastorets que són dolents". La senyora, en realitat, és coneguda al barri com una vasciaiola, traduïble per típica dona o filla d'un cap de la Camorra, que prescindeix olímpicament de l'existència anodina que, segons ella, porten els seus semblants. La seva filosofia de vida funciona.